Expropiacions a les Balears
És ben interessant la iniciativa del govern balear de posar en marxa l'expropiació d'ús de pisos buits de grans tenidors —bancs, immobiliàries i fons voltor— per destinar-los a lloguer social. És cert que arriba amb retard, perquè la llei d'habitatge (impulsada durant la legislatura anterior per aquest mateix executiu) és del 2018, i amb un abast molt limitat: de moment, 56 immobles damunt el total de 1.039 que estan en catàleg. Però, a la vegada, cal valorar que és una mesura pionera a l'estat espanyol i que es tracta d'una actuació que sí que serveix per establir —sense sortir dels paràmetres de la socialdemocràcia més convencional, tampoc no ens imaginem coses extraordinàries— un govern d'esquerres d'un altre de dretes. Com a mínim a les Balears, on la dreta es deixaria llevar la pell abans de cedir les més ínfima de les seves propietats a favor dels pobres. Per a ells, l'odi als pobres (aporofòbia, com n'ha dit Adela Cortina) és un principi irrenunciable.
A més, encara que amb retard, l'aplicació de la mesura arriba en bon moment, quan els fons voltor sobrevolen les Balears amb més intensitat que mai, a la recerca d'hotels i blocs d'apartaments a preu de patató com a conseqüència de la caiguda del sector turístic a causa de la crisi del coronavirus. A ca magre tot són puces, i les Balears són, amb diferència, la comunitat autònoma més castigada econòmicament per la pandèmia, com a conseqüència de la seva dependència insana del turisme. Per tant, els usurers i els aprofitats rondaran més que mai aquestes illes, amb l'absoluta indolència habitual del govern d'Espanya, que —fins i tot en aquesta situació— segueix mantenint les Balears als darrers llocs pel que fa a ajuts i a inversions. No és gens exagerat afirmar que el maltractament fiscal i financer que els successius governs espanyols —tant del PP com del PSOE— han dispensat a les Balears és el que seria propi d'un règim colonial. Tampoc ho és dir que les elits polítiques i empresarials illenques han fet feina durant dècades per facilitar que fos així.
El resultat és que les Balears són un país assolat per les desigualtats socials, amb taxes de pobresa que abans de la pandèmia ja arribaven al 24% de la població i que evidentment s'han disparat en el darrer any, sense que se sàpiga fins on poden arribar. Paraules com expropiació causen repugnància als partidaris de l'economia liberal, que podrien tenir raó si no fos que el model va passar fa molts d'anys de liberal a especulatiu, i no només a les Balears. A la pràctica de la usura, com dèiem, per part de grans concentracions de capital. Davant d'aquesta situació, és imprescindible que les administracions públiques intervinguin en el mercat per corregir-ne els excessos. Les dretes més indecents, com la de les Balears, clamen que això és bolivarianisme. Deu ser bolivariana, també, la Unió Europea, amb els seus 750.000 milions d'euros en fons de recuperació (140.000 a Espanya) per afrontar una crisi davant la qual els mercats i les polítiques d'austeritat no són tan sols impotents, sinó també contraproduents.
Sebastià Alzamora és escriptor