Una exposició de goigs (1923)
Peces històriques
De la columna de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a La Publicitat (28-III-1923). Enguany fa un segle de la fundació d’Amics dels Goigs, una associació que, sota la direcció de Lluís Santasusagna, ha editat una miscel·lània commemorativa. Els goigs són composicions poètiques populars amb indicacions musicals en lloança de diverses advocacions de la Mare de Déu o d’un sant.
Ara, els somniadors de la Barcelona vella, els sentimentals de la pedra i els devots de la tradició, els que es miren les màquines amb una certa ironia i pensen que al cap i a la fi tot és vanitat i s’estimen més les coses amb una miqueta d’ànima, estic cert que aquests dies hauran fet cap, silenciosament, a la Schola Cantorum de Sant Just a veure, mai diríeu què? A veure, simplement, una intel·ligent, humil i ben ordenada exposició de goigs. Però no una exposició de goigs a la babalà, amb únic afany i pruïja col·leccionistes, sinó una exposició de goigs que ve a ésser com un alè vivent d’unes quantes coses mortes. Un càndid espectre d’aquelles capelletes i d’aquells convents barcelonins, tots desapareguts i desapareguts la majoria entre el martiri vermell de les flames. Compreneu que una exposició així no podia fer-se en aquests llocs de Barcelona fadigats de llum i de soroll, amb vitrines llampants i meravelles d’indústria. Afortunadament, a la nostra ciutat encara no han fet malbé tot el que té ànima; encara hi ha carrerons i pedres llepades, esmolades i patinades per la passió centenària, amb una fonteta que canta a la vora i una capella roent de devoció. Un d’aquests dolços racons de Barcelona és la Plaça de Sant Just, i allà, a quatre passes, al carreró que en diuen la Palma de Sant Just –que a mi em sembla que com a nom de carrer és gentilíssim–, si pugeu una escala una mica sòrdida i obriu una porta que sembla de rectoria del Vallès i que quan l’obriu toqueu tot un bé de Déu de campanetes, us trobareu amb unes parets plenes d’uns papers impresos que, al primer cap d’ull, tots són iguals, amb pobresa de decoració i monotonia de forma. […] Si us aneu fixant en aquests impresos humils, anireu obrint els ulls de mica en mica, i us començarà de bategar, poc a poquet, el cor. Descobrireu uns treballs al boix inapreciables, unes fresques garlandes i uns finíssims ornaments del disset català; unes imatges d’aquell gust primari tan viu, que ja no tornarà mai més, uns versos sense volada, planers i senzills com unes ales d’oreneta. Tota una pietat morta i enterrada, tot un sentiment limitat i pur, tot aquell perfum del recolliment i del silenci. [...] I jo no puc deixar de felicitar aquells bons col·leccionistes de goigs que hi han dut uns papers vells i rebregats, que estic cert que se’ls estimen més que les nines dels seus ulls. Un col·leccionista de goigs ha d’ésser fatalment una ànima pura i adorable [...].
