Recentment l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) ha emès un informe sobre l’impacte de la pandèmia en les víctimes de tràfic d’éssers humans (TEH). Crec que, aprofitant que aquest divendres és el Dia Mundial contra el TEH, és imprescindible endinsar-nos en aquesta greu problemàtica per conèixer-ne l’estat actual.
A l’informe una les conclusions més destacades apunta que els delinqüents responsables dels processos d’explotació han ajustat els seus models de negoci a l’anomenada nova normalitat desenvolupant nous aparadors mitjançant, per exemple, l’ús de les xarxes socials, adaptant-se a les noves demandes que es fan a través d'aquest canal o modificant els hàbits dels seus clients (forçats ara per la situació pandèmica a comprar cossos de dones en pisos i altres recintes tancats). Aquests prostituïdors són un explotador més en la cadena de mercadeig i cosificació extrema de les dones. Estem parlant d'esclavatge modern: en el cas de l’explotació sexual (una de les formes de TEH) uns venen nenes, noies o dones i altres les compren per unes hores, per uns dies o per fer amb elles i les seves vides el que els plagui. I sí, això segueix passant a casa nostra. Al país que és conegut com el bordell del sud d’Europa.
L’informe de l’UNODC incideix també en el fet que l’impacte de la pandèmia i les obligades mesures de prevenció han minvat la capacitat de maniobra de les autoritats i de les organitzacions no governamentals dedicades a l’atenció i la recuperació de les víctimes del TEH. Una realitat que se suma, lamentablement, a una també forçada exposició a la mateixa malaltia però també a altres contextos d’alt risc que es produeixen quan les situacions de vulnerabilitat esdevenen més extremes. Per exemple, la demanda de no utilitzar condons, fet que comporta més exposició a malalties de transmissió sexual (MTS) o embarassos perquè molts clients aprofiten les situacions de més necessitat econòmica d’aquestes dones per obligar-les a pràctiques de més risc, amb un elevat impacte en la seva salut.
Del que no hi ha cap dubte és que els responsables d’aquests processos d’esclavatge modern no han pensat ni per un segon aturar les seves lucratives activitats per una cosa tan prosaica com les condicions de vida o la salut d’aquestes dones. El que a ulls socials ha estat la desaparició d’un problema, perquè no es veu de forma tan evident, no ha estat més que l’augment de la seva ocultació i, per tant, la seva vulnerabilitat.
Al contrari del que es pugui arribar a pensar, la sortida d’aquestes dones de l’espai públic no fa més que empitjorar les seves ja extremes i miserables condicions de vida.
Aquesta nova invisibilització, basada en el desplaçament de les víctimes d’explotació sexual de l’espai públic al privat, es converteix, a més, en un aliat dels mateixos explotadors, en tant que dificulta enormement l’accés als serveis i entitats responsables de la detecció i atenció de les dones, que s’han trobat confinades en espais més violents, tancats i extremadament controlats.
El covid no és l’únic responsable de tot plegat, perquè aquestes dinàmiques de revictimització, basades en la invisibilitat, no són noves. De fet, aquesta pandèmia tan sols ha amplificat un problema estructural que forma part de la nostra societat i que sempre ens ha costat mirar cara a cara, però ara sembla que fins i tot ens hem cregut que això “ja no passa, o no passa tant”.
De fet, la pressió social contra el TEH a Catalunya ha disminuït sensiblement en els últims anys. Existeix un principi pervers que afirma que el que no es veu no existeix. El que no existeix no es té en compte i al final crea una falsa imatge de disminució de la incidència del problema respecte a altres problemàtiques.
Si les xifres en què han de basar-se les estratègies o polítiques públiques estan esbiaixades per aquesta invisibilització, serà impossible també lluitar contra aquesta extrema vulneració dels drets humans així com augmentar la consciència social.
Les víctimes del TEH s’enfronten així a una nova i més nociva versió de l’esclavatge modern, pendent encara de qualificar.
Aquestes nenes, noies o dones no sortiran a manifestar-se pels seus drets, ni faran visible la situació d’explotació, perquè prou feina tenen en sobreviure. Per això el que cal és que entomem col·lectivament aquesta lluita contra una de les violències masclistes més extremes. Una lluita pels drets humans per acabar amb l’esclavatge que es dona arreu i que alhora tenim molt més a prop del que ens pensem.
