Colau, una exploradora a Barcelona?

EconomistaEl llibre El retorno de los chamanes, de Víctor Lapuente, un politòleg de la Franja que ara dóna classes a la Universitat de Göteborg, té un subtítol molt expressiu: Los charlatanes que amenazan el bien común y los profesionales que pueden salvarnos. La seva idea és que hi ha dues menes de polítics: aquells que intenten aplicar un esquema ideològic preconcebut que estan convençuts que constitueix la solució als problemes col·lectius i aquells que, més humilment, experimenten amb propostes parcials en dosis modestes i hi insisteixen o tiren enrere en funció dels resultats. Als primers els denomina “els xamans” i als segons “les exploradores”, amb un significatiu femení que respondria a una hipotètica resistència més gran de les dones a deixar-se entabanar pels grans constructes ideològics omnicomprensius.

A principis dels 90, l’Ajuntament de Barcelona va portar a terme un enorme experiment: l’obertura de la ciutat al mar i la colossal operació de màrqueting que representaven els Jocs Olímpics. No sabem què hauria fet Maragall si hagués continuat com a alcalde, però sí que sabem que els seus successors es van comportar com xamans.

Convençuts que el turisme aporta riquesa a la ciutat, van quedar embadalits davant la riuada que inundava l’espai públic. La prudència aconsellava observar i mesurar els resultats a mesura que el procés avançava per, en funció d’aquests resultats, estimular-lo, redirigir-lo o frenar-lo. No ho van fer, i el turisme ha transformat irreversiblement la ciutat. S’ha destruït la seva personalitat i s’ha fet més incòmoda la vida per als seus ciutadans. A canvi de què?

No a canvi de la riquesa col·lectiva. No tenim dades fidedignes sobre el nivell de vida de les ciutats espanyoles, però sí sobre les províncies, que en són una aproximació. Dons bé, ara fa vint anys Barcelona tenia un PIB per càpita que era un 10% superior al de Saragossa, i ara és només un 7% superior.

S’hauria pogut fer millor, sens dubte, però això exigia una actitud més humil i una disposició més proactiva: mesurar, comparar, esmenar, redirigir... En comptes d’això, els nostres dirigents s’han empassat les xifres sobre ingressos turístics i han fet tot el que el sector els ha demanat per expandir un turisme basat en bona part en una mà d’obra immigrant i mal pagada.

És per aquest motiu que vaig celebrar la moratòria hotelera i que celebro els esforços per controlar els pisos turístics i les terrasses. Davant del tsunami, la prudència és imprescindible.

Sóc conscient que la meva anàlisi és xocant: Colau, una activista, resultaria que s’està comportant com una prudent exploradora, mentre que els Clos, Hereu i Trias, uns polítics moderats bregats en l’administració pública, resultaria que s’han comportat com uns perillosos piròmans. Tanmateix, els fets són com són.

La ciutat és, sobretot, un espai on els seus ciutadans han de trobar oportunitats professionals i facilitats per viure una vida plena. Des d’aquest punt de vista, em resulta impossible defensar que la poca creació de llocs de treball per als seus habitants pugui justificar una destrucció de l’entorn tan gran com la que estem patint.