Com explicar una guerra

A principis d'aquest segle vaig entrevistar Arthur Ochs Sulzberger Jr., aleshores president de The New York Times Company. Va ser molt amable. Després de l'entrevista em va passejar per les immenses instal·lacions del diari i em va convidar a un cafè. A un li pot agradar més o menys el New York Times, però era i és l'empresa periodística més gran del món. Longacre Square, a Nova York, es diu Times Square (segur que els sona) perquè allà, fins al 2007, s'hi alçava l'edifici del diari.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

S'estava preparant la invasió de l'Iraq i durant el cafè, suposo que per donar-me conversa, em va demanar consell sobre com informar sobre la guerra. A mi. El cap de la família Ochs Sulzberger, propietària del Times des del 1896, em va preguntar a mi com cobrir una guerra. Mai perdo una bona ocasió per fer el ridícul i li vaig respondre que la seva cobertura fins ara em semblava una mica massa patriotera (Sulzberger no va moure ni una cella) i, tot seguit, li vaig parlar sobre la meva teoria del calidoscopi. Una guerra en curs, vaig dir-li, és incomprensible. Tothom menteix. Ningú sap què passa realment. L'única forma honesta d'informar consisteix a reunir petites històries aparentment anecdòtiques, de vegades llunyanes als combats, i ajuntar aquests fragments en una mena de calidoscopi.

Cargando
No hay anuncios

Això li vaig dir a un Sulzberger. El seu besoncle Cyrus havia estat corresponsal a Europa durant la Segona Guerra Mundial i va aconsellar a la família que no donés gaire relleu a les notícies sobre l'extermini dels jueus, perquè la família era jueva, hi havia molt antisemitisme als Estats Units i les vendes del diari podien ressentir-se'n. Efectivament, l'Holocaust no va aparèixer a la primera pàgina del Times durant el conflicte. El seu pare, Arthur, va publicar el 1971 els “papers del Pentàgon” sobre el desastre militar al Vietnam i el president Richard Nixon l'havia demandat (al crit de “Fiquem aquest fill de puta a la presó”). En fi, que vaig explicar a un Sulzberger com havia de fer la feina.

Cargando
No hay anuncios

De vegades, ben poques, els idiotes tenim raó. I de vegades, força, els grans diaris s'equivoquen. El 2004 The New York Times es va veure obligat a demanar disculpes als seus lectors per la seva cobertura de la guerra i, sobretot, per les notícies falses que va publicar sobre les famoses i inexistents “armes de destrucció massiva”.

Suposo que s'han afartat de veure pel·lícules i documentals sobre la Segona Guerra Mundial. Els camps d'extermini. El Desembarcament de Normandia. Stalingrad. Pearl Harbor. Les Ardenes. Midway. La Batalla d'Anglaterra. Els discursos alcohòlics de Winston Churchill. La irrupció soviètica a Berlín. El suïcidi de Hitler. Hiroshima i Nagasaki. Tot impressionant, esglaiador, terrorífic.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha unes novel·les que no són ni impressionants, ni esglaiadores, ni terrorífiques, on no apareixen ni bombardejos ni batalles de tancs, i, malgrat això, deixen impregnat el lector de la lleu pudor de por, incertesa i banalitat que caracteritza la guerra. Parlo de la Trilogia dels Balcans i la Trilogia d'Orient, sis novel·les que des dels marges (Bucarest, Atenes, el Caire, Jerusalem) i des del punt de vista d'una dona que passava per allà, ens expliquen millor que qualsevol imatge com va tenir lloc aquella catàstrofe.

La dona que passava per allà era una jove anglesa anomenada Olivia Manning i, segons els que la van conèixer, era fosca, egocèntrica i força insuportable. Libros del Asteroide ha publicat la primera trilogia: La gran fortuna, La ciudad expoliada i Amigos y héroes. Els protagonistes són la Harriet, transsumpte de Manning, i el seu marit Guy, en realitat Reginald Donald Smith, un professor generós i simpatiquíssim del qual anys més tard es va saber que era espia soviètic.

Cargando
No hay anuncios

No sembla probable, fins on jo sé, que es tradueixi a algun idioma peninsular la segona trilogia (L'arbre del perill, La batalla perduda i guanyada i La suma de les coses), difícil de trobar fins i tot en anglès. Manning va ser elogiada per col·legues molt il·lustres, però no va assolir un gran èxit. En els últims anys no deixava de queixar-se per aquesta falta de reconeixement popular. Va morir el 1980. El 1987 la BBC va fer una sèrie basada en les trilogies i les seves obres es van vendre per centenars de milers. Després va tornar a caure en l'oblit.

Manning va compondre, amb els seus records de la guerra, sempre a rereguarda, sempre fugint, un calidoscopi formidable: pots anar-lo girant i vas descobrint nous angles del que va ser allò. Aquella dona antipàtica va saber explicar la catàstrofe europea millor que The New York Times.