He llegit un llibre tot seguit, de dalt a baix, sense deixar de rellegir cada poema més d'un cop, sense menjar, sense respirar. I durant una colla de dies m'he resistit a desar-lo a l'habitació de poesia i ha anat picant-me l'ullet damunt de la taula, ara en un cantó, ara a l'altre, destorbant, fent-se agafar un altre cop i deixant-se rellegir tres o quatre poemes seguits. El llibre és Sense invitació, de Vicenç Villatoro. Per mi, un poemari extraordinari. Pel que fa al context de l'obra de l'autor, més a prop dels seus excel·lents dietaris que no, si hi entenc prou bé, dels altres poemaris. I fa poc, al suplement literari de l' Avui , l'Ada Castells li va dedicar una entrevista i en David Castillo també hi va fer una referència consistent. M'ha agafat una pressa incontenible de parlar-ne i l'article que tenia a mig fer haurà d'esperar torn. Perdoneu, però algú ho havia de dir: quan llegeixes un llibre que no pots abandonar perquè t'interpel·la des del més profund, et sents agraït com a lector i penses que és una gran sort que existeixi la literatura gran. Ja sabem que és impossible que sempre et vinguin a les mans llibres tan remarcables. Però quan es dóna el cas sóc conscient de la importància que té l'experiència lectora, que si és sincera és vital, progressiva i il·luminadora.
Sense invitació , segons ens diu l'autor al final del llibre, està escrit entre el maig del 2002 i l'abril del 2009, una època en què Villatoro passa d'exercir un càrrec públic a viure com a articulista i a tancar-se a casa a escriure. Escriptor prolífic, ha publicat diversos títols durant aquest temps i ha anat fent la lenta gestació del poemari.
Sense invitació és un poemari de l'experiència vital. És una confessió, un despullament ja no de la roba sinó de la pell. És la voluntat de deixar al descobert les ferides i les cicatrius no mitjançant la riquesa eufònica, rítmica, musical de la llengua, sinó apel·lant a la intel·ligència i col·locant el lector davant d'imatges, comparacions i relacions inesperades i colpidores. És un tour de force de la intel·ligència de l'autor que apel·la a la del lector per encomanar-li la passió que el crema. Dient tot això no estic fent poesia: estic mirant de descriure la meva trajectòria lectora al llarg dels poemes del llibre. Quan llegeixes: "He entrat sense invitació. / D'un moment a l'altre algú em descobrirà. / M'he passat la vida buscant la manera / d'esmorteir la vergonya / de l'instant que es proclami la meva impostura", em sento interpel·lat per les vegades que he pogut patir aquest sentiment. I això, dit en els primers poemes del llibre, ja et marca. "Sempre hi ha dos camins. / No sempre un és el bo". Sí, sí: té un regust fusterià: literatura intel·ligent escrita sense concessions, molt propera a l'aforisme i, per tant, capaç de produir plaers a la zona erògena de la intel·ligència. És un llibre no sensual (hi trobo a faltar tensió rítmica, potser?) sinó intel·ligent. Podríem dir-ne sensualment intel·ligent? Amb imatges més conceptuals que plàstiques, que un cop llegides conserven un eco que t'obliga a la reflexió.
"Si pogués tornar a començar, / però sabent ja tot el que he arribat a aprendre / al llarg d'aquesta vida, / podria aconseguir cometre / unes equivocacions radicalment diferents". M'imagino una lectura pública d'aquests poemes. El silenci es fa espès, el públic acota la mirada i medita. Si se li dibuixava un inici de somriure, l'expressió es congela i acaba en un rictus desconcertat. I al final, el silenci, no voler mirar-se els uns als altres perquè el poeta, pensa cadascun dels presents, es referia a mi.
Hi ha moltes més coses, en aquest llibre. La desesperació o el desencant de fer-se gran concretat en una imatge impagable: "És com si algú comencés a apagar els llums / de les cambres d'un pis que ha de quedar buit". També m'ha interessat molt el seguit de referències literàries explícites o implícites. Ciceró, Homer, Amikhai, Coetzee, Martí i Pol, Machado, Màrius Torres corregint la seva resignació amb el llapis de la desesperança crua... Aquests i uns quants més visiten els versos de Villatoro. I un poema que explicita en el títol la referència a Gabriel Aresti: però allà on el poeta basc diu "Defensaré la casa del meu pare" ell escriu: "Tancarem la casa vella dels pares / (...) i marxarem a un exili indefinit: / un lloc sense passat i sense arrels. / Canviar de nom. Tornar a néixer a Ellis Island". Villatoro l'exiliat, el jueu errant, que ens explica la seva ànima devastada pel pogrom de les morts familiars. I el recordatori per a qui vulgui entendre-ho: la referència a Joan Alcover que apareix en els títols de dos poemes, que són dos versos de Desolació , un dels sonets més bells i corprenedors de la literatura contemporània. Passen coses, al món. El nord de l'Àfrica esclata, el govern valencià odia la llengua pròpia i vol que ens barallem entre germans; Espanya es fa feixuga... D'acord: però sempre ens quedarà la poesia. Ens quedaran llibres com Sense invitació . Com a experiència de lectura, no recordo un trasbals tan profund des de la lectura de La mort i la paraula, de Carles Camps Mundó.