Expectants

Unes noves eleccions al març haurien estat un desastre col·lectiu per a l’independentisme. Les forces sobiranistes hi haurien anat dividides i mancades de credibilitat. El centre, que és fonamental per dur a terme el projecte de separació, hauria passat a ser una força marginal i amb un alt risc d’implosió a l’estil UCD. L’esquerra proindependentista de l’interior (i parts de Barcelona ciutat) hauria quedat controlada pel discurs de l’esquerra proreferendària de l’àrea metropolitana. A Espanya unes noves eleccions (gairebé inevitables sense la urgència del “desafiament” català) haurien permès a un PP sense Rajoy de recuperar l’espai perdut a mans de Ciutadans (un partit moribund i que busca revifar a través d’una gran coalició) i tornar a controlar les Corts.

El pacte JxSí-CUP fa possible recuperar la iniciativa política catalana -almenys momentàniament-. Fent servir un estil empàtic i directe, capaç de trencar amb les rèpliques superficials de les diferents oposicions, el nou president de la Generalitat ha emergit com una baula perfecta per mantenir intacta la cadena que lliga tot el moviment independentista: des de l’expresident Mas, que és qui va culminar el gir del catalanisme polític de l’autonomisme a l’independentisme, fins a l’independentisme de primera hora. En Carles Puigdemont hi aporta, a més, una forta connexió local i, caldrà recordar-ho sovint, les institucions municipals hauran de jugar, conjuntament amb la societat civil organitzada, un paper rellevant durant aquests mesos per executar el programa de govern. La Generalitat sola no podrà vèncer les resistències de l’estat espanyol. Finalment, el nou president sembla capaç de reconstruir de manera creïble un discurs social en què l’estat té un rol fonamental a l’hora de corregir desigualtats i de crear oportunitats sense deixar de reconèixer que el mercat i la innovació privada han de continuar sent el motor per fer créixer l’economia: això també serà decisiu per travar la majoria política existent.

Amb la investidura de diumenge, Catalunya ha entrat, en principi, en la fase executiva (i no merament deliberativa o declarativa) cap a la independència. Això obliga a fer dues consideracions. En primer lloc, tot i tenir una majoria absoluta al Parlament (i més votants que les forces del no), continuo creient (com ja vaig escriure l’endemà del 27-S) que el sobiranisme necessita fer l’últim esforç d’ampliació de la seva base social. La gran majoria dels catalans demanen exercir el dret d’autodeterminació (que no és el mateix que la independència). Això explica l’èxit (relatiu) d’En Comú Podem, que el 20-D va sumar una part de votants de JxSí als partidaris del sí-no. El govern de la Generalitat hauria d’oferir a CSQP a Catalunya i a Podem a Espanya (a canvi del suport de DL i d’ERC) una proposta de referèndum pactat. Una proposta de referèndum, però, amb data de caducitat per a la seva aprovació per part de les institucions espanyoles -per exemple, sis mesos-. Això hauria de permetre a l’esquerra referendista catalana de sortir del carreró sense sortida que consisteix a apel·lar a un referèndum sense oferir cap calendari concret i sense fer cap exercici de realisme polític (sobre la correlació de forces a Espanya). Aquest referèndum es podria celebrar el setembre del 2017, coincidint amb el final del procés constituent engegat pel Parlament, per ratificar o no les accions dutes a termes per aquest darrer.

Cal recordar aquí que els líders de CSQP fan referència al cas escocès per subratllar que Edimburg només va organitzar un referèndum un cop el va negociar amb Londres, però silencien el fet que la Gran Bretanya només va acceptar fer-lo un cop va haver-hi una amenaça creïble de referèndum unilateral per part d’Escòcia. Si traslladem aquest fet al cas espanyol, això implica que només si CSQP se suma activament a una proposta de consulta, independentment del que faci Espanya, augmentarà de manera real la probabilitat de fer el referèndum que diuen que volen fer.

La segona consideració passa per recordar que ser sobirà vol dir tenir la capacitat de decidir de manera plena i no subordinada. Aquesta és la sobirania que, efectivament, es va aprovar a la declaració del Parlament feta a l’octubre. És evident que per arribar a assolir-la calen “estructures d’estat”, és a dir, eines que donin a la Generalitat dos poders complets: el de sancionar i el de recaptar. Ara bé, totes les passes (legals i instrumentals) que es facin per desplegar aquests poders quedaran bloquejades (com a mínim judicialment) per l’estat central. Aquest bloqueig obliga a anar més enllà de meres declaracions i exigeix dissenyar, amb una certa fredor, una resposta intel·ligent -tant en el tempo com en els mitjans a utilitzar-. Aquesta resposta, com ja he apuntat abans, haurà de passar per la coordinació de les institucions polítiques (Parlament, administració de la Generalitat, poders locals) i la societat civil.