Aquests dies, potser per primera vegada en molt de temps, hem vist i llegit moltes prèvies dels Gaudí. Aquest any, la gala del cinema català no ha arribat arrossegada al calendari al marge de la quantitat i qualitat de la collita, o de les penúries del sector, sinó que hi ha expectació autèntica. Per moments, ha semblat la prèvia d’un derbi, amb l’única diferència que els equips de futbol estan fets per competir entre ells i les pel·lícules, no, o almenys no directament, però l’acarament dels dos grans èxits artístics i de taquilla del nostre cinema l’any 2024 fa venir moltes ganes de seure a veure com acabarà la nit, i qui s’emportarà els premis grans, més enllà que el premi més important, el de la crítica i el públic, ja l’han tingut.
En un cantó, El 47, que es presenta a l’Auditori del Fòrum de Barcelona amb l'aclaparadora xifra de 18 nominacions, i en l’altre, Casa en flames, que opta a 14 estatuetes, després d’uns mesos en què aquestes dues produccions catalanes, tan diferents en el tema, han tornat a fer la màgia del cinema, la de les històries locals de dimensió universal que fan riure i fan plorar una audiència que sent que a la pantalla estan projectant la seva vida. Són films que han significat alguna cosa per als espectadors. Si els heu vist al cinema recordareu les reaccions de la sala i els aplaudiments finals, de manera que la sort d’aquestes pel·lícules, el dia que van a concurs (avui als Gaudí, el 8 de febrer als Goya), no ens és indiferent.
Els Gaudí de dissabte a la nit representen una mena d’injecció d’autoestima. Un país que ha donat tan bon teatre i tan bona televisió ha de poder viure més sovint nits així.
