Amb la disbauxa dels expats –aquesta setmana se n'ha parlat molt a les xarxes arran d'una peça del 3/24 en què s'explicava que el fenomen comporta un risc de debilitació de les xarxes socials de proximitat– no puc evitar pensar en la coneguda dita catalana “Hostes vingueren que de casa ens tragueren.” Aquesta frase de la cultura popular en forma de rodolí adverteix del perill que les persones amb una propietat legítima d’una terra o d’una casa siguin foragitades per “gent adventícia”. La pèrdua de drets o beneficis dels autòctons s’explica per l’arribada dels forasters. L’adjectiu adventici assenyala persones desconegudes, estranyes o sobrevingudes. També a Catalunya es parla dels “sobrevinguts” a la família, referint-se a les parelles dels fills. La polisèmia de l’estranger abraça una diversitat de termes i expressions. L’estranger és l’altre. Però no pas qualsevol altre. Hi ha altres més estrangers que d’altres. Tot depèn d’on posem la polleguera.
Què planteja aquesta dita del refranyer català? A què fa referència, més enllà de l’explícita qüestió del propi i l’aliè, del legítim i de l’adventici, de l’autòcton i el foraster? Fan de mal plantejar, aquesta mena de preguntes, perquè aborden una intimitat col·lectiva atapeïda i a vegades difícil de travessar. La dicotomia es tradueix en l’expressió “ells o nosaltres”. Els expats són ells. Nosaltres som nosaltres. Ens proposem bastir una línia de defensa: reforçar la pròpia identitat amenaçada, conservar i transmetre els valors compartits, la llengua, la cultura, els costums, i també l’hàbitat. Els expats demanen torrada amb alvocat. Nosaltres reivindiquem els esmorzars de forquilla. Els expats no coneixen el barri, teletreballen i només es relacionen amb gent com ells. Nosaltres, en canvi, anem a comprar a la xarcuteria de la Dolors de tota la vida, demanem dues cebes i un tomàquet al senyor Ramón del tercer primera. Els expats només enraonen en anglès. Nosaltres parlem català. Les nostres vicissituds quotidianes s’emmarquen en una perspectiva de sentit que anticipa les petites o grans diferències en la relació amb els altres. Els expats no entren en aquest marc de sentit, més aviat al contrari: el fan entrar en crisi. Sobretot perquè els expats també estan per fora del seu propi marc de sentit: fora del seu país d’origen i en una mena de terra de ningú econòmicament globalitzada. En canvi, el poder adquisitiu els dona prioritat en un mercat d’oferta i demanda on l’important és què pots pagar. Enmig d’aquest estat de coses, hi ha, per una banda, les condicions estructurals de tipus econòmic (allò que permet el sistema) i, per l’altra, el fenomen humà, paradoxal i únic en molts casos, que genera situacions inèdites entre persones. La meva tia àvia vivia al pis on va néixer, al carrer Princesa de Barcelona. Els darrers mesos abans de morir es va fer molt amiga de dues noies franceses que havien llogat un dels pisos de l’edifici. L’amistat amb aquestes noies la va alegrar molt: l’ocasió d’acollir la joia i les sorpreses de la vida. No sé pas com s’entenien. Però en conèixer la seva mort van sentir una pena fonda i sincera, com si fossin d’aquí, dels nostres.
