‘Expats’: canviar de mentalitat
El debat sobre la gentrificació està més viu que mai. Dissabte hi ha a Barcelona una manifestació contra els efectes que té en aquest sentit la turistificació de les nostres ciutats. I, tanmateix, la manera com fem servir les paraules, a vegades des d’entorns progressistes i tot, denota contradiccions que s’han de revisar.
Em refereixo al terme expat. Com sabem, la paraula fa referència a les persones expatriades, és a dir, que van a viure a un altre país. Persones que fan la seva vida lluny de la pàtria d’origen. El problema amb el terme és conegut per tothom: dins de la denominació expat només hi encabim un tipus de persones, les estrangeres blanques o de països del nord global. De la resta en diem immigrants.
Diccionaris com el de l’Institut d’Estudis Catalans o el de la Reial Acadèmia de la Llengua espanyola (RAE) defineixen el terme expatriar com el procés d’abandonar la pàtria, i s’estableixen com a sinònims emigrar, desterrar-se i exiliar-se. També s’indica que immigrant i expatriat són sinònims, definint el primer terme com aquella persona que fa un procés d’immigració. En català, expatriar ho trobem com a sinònim de migrar.
La lògica dels diccionaris és flagrant: totes les persones que emprenen un procés migratori, sigui quina en sigui la causa, són persones, indistintament, immigrants o expatriades. La definició etimològica no atorga cap matís significatiu de diferència entre ambdós termes. Però la realitat de l’ús de les dues denominacions és una altra i amb la diferència en l’ús de cada categoria el que es fa és atribuir a les persones que formen part d’un grup o l'altre una sèrie de drets –o una denegació de drets– molt clara.
La representació col·lectiva que tenen les paraules i el seu ús social són fonamentals per crear un marc on tothom entengui de què estem parlant. Les paraules no són neutres ni estan buides de significat. Les que fem servir per entomar el debat polític i social sobre la immigració o, també, el turisme són claus i determinen els espectres de pensament de la ciutadania. Avui, la terminologia ens aboca a un pensament binari entre els d’aquí i els de fora. I ara també entre els d’aquí i alguns de fora. Perquè no tothom que ve de fora és tractat de la mateixa manera. Quan a la plaça pública (mitjans, xarxes, discursos polítics…) es parla d’immigració, mai es fa referència a les persones no racialitzades que venen a casa nostra en els termes racistes i negatius que sí que s’empren quan parlem de la immigració procedent del sud global.
És vital que fem un canvi de mentalitat. Que ens adonem del racisme intrínsec en l’ús que fem del llenguatge. Que ens adonem de fins a quin punt la nostra mirada està esbiaixada i comencem per deixar de distingir entre expats i immigrants.
