“Ei!”, ha fet ell, sincerament sorprès. I ella: “Hola...! Què fas per aquí?” És una pregunta absurda. Fa el mateix que ella. Són en un carrer qualsevol de l’Eixample de Barcelona. S’han fet dos petons maldestres a la galta. Com se saluda una exparella? Quan es van separar ja havien arribat a l’estadi de no fer-se un petó breu als llavis, sonor, per acomiadar-se. Es deien “Adeu” i sovint ni es miraven als ulls. Discutien molt i ho van deixar córrer perquè no es deixaven viure l’un a l’altre. “Tens temps? Fem un cafè ràpid? Quant feia que no ens vèiem?”, pregunta ella. I de seguida l’agafa pel braç i entren en un bar. Quant feia que no es veien? Anys, ara. Cadascú va refer la seva vida, que se’n diu. Ella es va enamorar i ara té dos nens. Ell, enamorar-se no, però il·lusionar-se sí, i ara té una nena. Es miren. No queda res de l’antic desig, de l’antiga intimitat. Res de res. No n’hi podria haver. De fet, tots dos, sense dir-s’ho, pensen ara: “Com pot ser que m’agradés tant?”
“I tu com estàs?”, pregunta ella. “Viu, que ja és molt”, respon ell, amb aquella ironia d’abans, que tant l’exasperava. “T’aguanta, la teva dona?”, li demana de broma. “Jo soc el que no l’aguanta a ella”. Riuen. Tots dos saben què passa. S’han fet grans, i amb les seves noves parelles han discutit molt més, amb molta més agror, amb molta més mala llet, que ells dos. Les discussions d’ells dos, congelades en el temps i interrompudes, han estat superades per les d’ara. Aquelles reconciliacions d’ells dos, esclar, ja no existeixen en la vida, nova i vella, que fan ara. S’agafen la mà. Semblen millors, avui, aquelles discussions per gelosia de tots dos, que les que ara tenen, cadascú, pels mitjons llençats a terra.
