Èxode

Alguns lectors recordaran aquell llargmetratge d'Otto Preminger basat en el bestseller de Leon Uris. Tracta de l'evasió de refugiats jueus detinguts en un camp a Xipre. Les autoritats britàniques, per aplacar els àrabs, impedeixen la immigració jueva a Palestina i retenen centenars de refugiats en condicions dramàtiques a l'illa. Els jueus són presoners, però els anglesos mantenen la ficció de respectar l'autoritat jueva a l'interior del camp. El Mossad Le'Aliyah Bet, una branca de la Haganah dedicada a promoure la immigració il·legal a Palestina, organitza l'evasió de sis-cents refugiats. Al film, l'agent de la Haganah, Ari Ben Canaan, representat per Paul Newman, porta a terme el pla d'evasió als nassos de l'oficialitat britànica, convençuda que els supervivents dels camps nazis seran reconduïts a Alemanya. Al moment de salpar el vaixell Èxode amb rumb a Haifa, les autoritats descobreixen l'engany i es disposen a abordar-lo. Si no ho fan és perquè Ari amenaça de fer-lo explotar, cosa que impactaria en la imatge del govern britànic en un moment en què la qüestió jueva és el centre de l'atenció a les Nacions Unides. En aquestes condicions els anglesos no s'atreveixen a emprar la violència, però comuniquen al vaixell que el bloquejaran al port, cosa que el convertirà en un camp de refugiats flotant. Ofereixen transportar a l'illa tothom que hi vulgui tornar. Mentrestant, subministraran aliments i medicines al vaixell detingut. La imatge britànica queda salvada, de moment, i la situació dels refugiats agreujada. De sobte, s'adonen que s'han ficat dins d'una ratera.

El geni polític consisteix a analitzar correctament la situació, prendre consciència del perill i decidir-se per l'opció amb la millor ràtio entre guanys i riscos. Per això, quan la massa de refugiats reacciona amb un cop de geni i proposa llençar al mar el menjar i començar una vaga de fam, Ari imposa un temps de reflexió perquè tothom mesuri l'abast d'aquest determini. La resolució es manté, el menjar és abocat per la borda, i ben aviat es produeix la primera defunció, justament la del metge que havia de vetllar pels petits i els malalts. L'atenció del món està posada en el pols entre un vaixell d'afamats que volen una pàtria i l'Imperi Britànic, que no vol enrenou al Pròxim Orient. Les Nacions Unides debaten si hi ha d'haver o no una partició de Palestina i, per tant, un estat jueu. Ari juga bé les seves cartes. Els anglesos acaben cedint.

El lector ja haurà copsat per què he resumit el principal episodi de la pel·lícula. El vaixell que el president Mas havia avarat en direcció a Ítaca està bloquejat al moll amb els passatgers sotmesos a un règim de subsistència i el capità a un xantatge ideat per salvar-li la cara a l'imperi i trencar la voluntat de l'equipatge. Quan vulguin poden tornar al camp d'internament autonòmic. Mentrestant els ofereixen els mitjans de subsistència més bàsics. Un préstec del fons de liquiditat, una relaxació del límit de dèficit, una part del fons de competitivitat recalculat a la baixa... avalen el tarannà comprensiu i dialogant del poder. I què ha de fer el capità, angoixat per la responsabilitat i per les vides de persones que ja han sofert excessivament? Al film, la solució l'ofereix un jugador d'escacs. I ja hem vist quina era. Catalunya, el vaixell carrincló immobilitzat pel desplegament dels aparells de l'Estat i unes polítiques pensades per trencar la voluntat d'accedir a una pàtria, té alguna opció de moviment. Però, com al joc d'escacs, la jugada passa per sacrificar alguna peça. Cal agreujar l'impasse i multiplicar-ne els efectes propagandístics per forçar la sortida. Es tracta que Catalunya esdevingui un tema mundial, conscients que el desenllaç dependrà de qui guanyi en el terreny de l'opinió. El setge sols pot trencar-se aprofitant el declivi de la imatge de l'Estat per capgirar la violència de la seva envestida.

Millor que aprovar uns pressupostos que agreugin la misèria, fóra llençar-los per la borda i deixar que es podreixi la situació fins que provoqui l'escàndol. Però la responsabilitat és massa gran perquè l'assumeixi una sola persona. El president Mas té l'obligació de negociar fins al límit del que és negociable, però no en té cap de cedir al xantatge. La responsabilitat d'un pas tan greu ha de ser col·lectiva i basar-se en un repartiment de la càrrega que prengui cura dels més febles. La solidaritat fa miracles i pot inclinar la voluntat dels indecisos.

Espanya mai cedirà si no paga un preu encara més alt per la inacció. És qüestió de valorar el preu que un jugador i l'altre estan disposats a pagar, sense oblidar el tercer partícip en la jugada: quin preu pagaria la Unió Europea com a àrbitre d'aquesta situació, si es deteriora fins a tensar les bases liberals de la seva democràcia?