Èxit de L’aranya, de Guimerà (1908)
Peces històriques
De la crítica de teatre de Josep Morató (Girona, 1875-Barcelona, 1918) a La Veu de Catalunya (17-X-1908) l’endemà d’estrenar-se L’aranya, obra en tres actes d’Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845-Barcelona 1924). Enguany fa un segle de la mort d’aquest dramaturg i poeta, un centenari que el Teatre Nacional de Catalunya commemorarà el 2025 amb la programació de L’aranya, tragèdia sobre tensions personals extremes en un petit món menestral tancat. Morató, director de La Veu, un pioner català en teoria del periodisme, també era autor teatral.
Al Teatre Romea amb L’aranya tenen obra per dies... El públic va fer a Àngel Guimerà un dels èxits més sorollosos que hem presenciat d’un quant temps ençà. Teló amunt, teló avall, teló amunt una altra vegada i una més... semblava que no podés estroncar-se l’espetec que va coronar el final de l’obra. El públic és gormand dels espectacles forts mentre no passin d’un cert límit. Així ho diu l’eminent crític, professor universitari i acadèmic francès Émile Faguet [La Roche-sur-Yon, 1847-Paris, 1916; col·laborador a Journal des Débats]. L’aranya, en alguns instants, sobretot cap el darrer terç del segon acte, està si el salta o no el salta, el límit. I potser algun esquitx l’arriba a saltar. Però l’obra segueix el seu curs de violència en violència, i el públic hi vibra fortament. Tot i que a estones també hi riu i això serveix de bon descans. Perquè malgrat la força i la rapidesa amb que esclaten i lluiten i boten les passions, aquestes son animades ací i allà per esclafits alegres, d’una alegria tan violenta i folla com els esclats dramàtics. I al final, després de tres actes de tensió, quan un comença a flairar sang, quan un veu a un home aterrat per un altre que li ha engrapat el coll, quan un està fermament convençut de que s’haurà repetit el cas del Sebastià de Terra baixa, se senten ressonar unes argentines rialles d’infant. I les urpes es desclouen i el caigut s’aixeca i la mort recula. És que els infants son els fills de l’home que havia de morir i és que el matador se sent el cor commogut al pensar que anava a deixar-los orfes. I heus ací que he començat a explicar l’obra pel final. Però ha estat per a expressar la satisfacció del públic al veure que ha pogut gaudir d’un seguit de violències dramàtiques i còmiques sense que al capdavall hagi hagut de deixar el teatre amb regust de fel. Guimerà té dues personalitats ben fortes: la del poeta i la de l’home de teatre. Generalment, en les seves obres escèniques solen barrejar-se totes dues, però a L’aranya ha prescindit gairebé en absolut de la primera. L’home de teatre ho és tot. [...] Essent aquesta una obra de Guimerà i coneixent la seva personalitat de dramaturg és fàcil endevinar-ne la violència, l’aspror, la fermesa i -per què no dir-ho?- la ingenuïtat. Té una simplicitat primitiva tot allò. En certs moments, un creia trobar-se davant d’una d’aquelles produccions tan cares als actors sicilians, nades al caliu del foc encès per la tongada del naturalisme. La companyia del Romea va donar a L’aranya una interpretació com de molts anys no hi havíem vist. [...]
