13/10/2016

Èxit i fracàs de la Transició

Com més va més s’escolten les veus que proclamen la liquidació del “règim del 78”. Com si el sistema de llibertats que es va instaurar a Espanya després de la mort de Franco fos un règim provisional, una mena de democràcia intervinguda i tota ella contaminada per les ramificacions del franquisme que, tot just ara, ja en ple segle XXI, faria fallida i s’ensorraria.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Em trobo davant d’aquestes asseveracions en una situació ben singular. Polític actiu justament des de la Transició fins fa pocs anys i, alhora, professor d’universitat. Em moc, doncs, entre la demolició política de la Transició, que executen els nous actors polítics emergents, i la demolició acadèmica, que en discuteix algunes interpretacions massa optimistes i autocomplaents.

Cargando
No hay anuncios

En un terreny i altre trobo una mena de reduccionisme doctrinari, una simplificació sintètica del que van representar aquells anys i una liquidació acrítica, a cop de tuit i de titulars compactes. I hi trobo, també, un recurs fàcil per trobar una explicació a la nostra actual peripècia política: tots els mals d’avui haurien estat causats per una Transició mal tancada, per una transacció que no va ser capaç de consumar la ruptura necessària.

Cargando
No hay anuncios

Tot arrenca de l’exercici personalista i autocomplaent de molts actors de la Transició, que han volgut erigir-se, en els seus escrits testimonials, en protagonistes principals del canvi polític. Aquest exercici, una mica impúdic, ha anat acompanyat d’una lectura benèvola dels anys de la Transició que li hauria atribuït un caràcter modèlic i un èxit que mereixia ser exportat. És evident que la idea d’una feliç Transició, exemplar, impulsada des de les mateixes esferes del poder, i conduïda i liderada per unes elits polítiques, amb una visió de futur excepcional, és una de les principals debilitats a l’hora de fer-ne un balanç adequat.

Per contrarestar aquesta visió, diferents treballs acadèmics han posat l’accent en l’impuls dels moviments socials de les mobilitzacions populars i han remarcat la importància de la violència en els últims anys del franquisme i la seva continuïtat en els anys de la Transició. Totes aquestes aportacions, que contenen elements certs, no poden ignorar tampoc que la Transició es va fer com es va fer perquè les forces polítiques democràtiques no van tenir la capacitat, o no disposaven d’una correlació de forces suficient, per fer un tomb definitiu.

Cargando
No hay anuncios

Sigui com sigui, hi ha alguns fets indubtables. Es va instaurar un sistema de llibertats públiques, es van desenvolupar els drets individuals i col·lectius, es va homologar Espanya als sistemes democràtics reconeguts i es va iniciar el camí cap a la plena integració a Europa. Les eleccions municipals, que van trigar dos anys i no es van fer fins després de dues eleccions legislatives, l’abril de 1979, van consumar un canvi territorial des de la base, que va capgirar la fesomia de pobles i ciutats en una transformació tangible i intangible sense precedents.

I la tan bescantada Constitució del 1978, a través del seu títol VIII, va obrir les portes a un sistema territorial que, amb la creació de disset comunitats autònomes, va definir un model territorialitzat de l’estat del benestar que acostava les principals competències, en matèria d’educació i sanitat, als territoris i a la ciutadania. Amb tots els defectes, però a tots els efectes, el model autonòmic va tenir efectes beneficiosos per a pràcticament la totalitat dels territoris de l’Estat. Fins i tot, el País Basc va poder materialitzar un marc d’excepció que els situava, amb Navarra, en una mena de paradís econòmic inaccessible per a tota la resta.

Cargando
No hay anuncios

La corrupció a gran escala d’alguns partits i d’algunes elits dirigents, la picaresca de noves generacions de polítics professionals, arrapats a la cadira d’uns sous que no podrien ni somniar en la societat civil, i la contumàcia dels aparells de l’Estat i dels partits estatals a buscar una correspondència amb la mateixa territorialització que s’havia impulsat pel “règim del 78” són causes més visibles de l’actual fracàs que les causes remotes que es busquen a les arrels. Això i la tossuda reminiscència centralista revifada, que ha contaminat els dos vells grans partits i els ha neutralitzat per equiparació.

La vella flexibilitat del work in progress que va ser la Transició ara s’ha petrificat en uns principis constitucionals mal entesos que, des del 2010, han negat a Catalunya el dret a expressar amb veu pròpia la seva voluntat. Els èxits del passat mal administrats han esdevingut l’esca del fracàs més estrepitós d’ara.