Existeix el jutge neutre?

La sanció al jutge Vidal reposa en la premissa que ha estat deslleial a la Constitució espanyola pel fet d’haver participat en el disseny d’una hipotètica Constitució catalana. La clau rau a aclarir dos punts. En primer lloc, què exigeix la nostra Constitució a un jutge? I, en segon lloc, què exigeix qualsevol democràcia constitucional a un jutge? M’explico tot començant pel segon punt. Des del naixement de l’estat democràtic dotat de poder judicial independent s’ha debatut el paper del jutge en la democràcia. Som davant l’ambivalència d’un poder amb una notòria influència sobre les lleis i la Constitució (ja que n’estableix el significat) que, a la vegada, té una legitimitat democràtica indirecta (no escollim els jutges via sufragi).

Amb el naixement de l’estat liberal aquest problema no era evident, ja que els estats que sorgien de la caiguda de les monarquies autoritàries defugien un poder judicial capaç d’influenciar les lleis i la Constitució. La major part dels jutges eren nobles que havien estat a favor de l’ statu quo, i això causava recel a la burgesia. Així doncs, només amb un disseny de neutralitat i submissió al poder legislatiu es va acceptar un poder judicial independent. Va néixer el jutge neutre o boca de la llei. El temps ha demostrat que no hi ha jutge (ni ningú) que no tingui les seves creences, morals, opinions, etc., i, per tant, que no es tracta de construir teories sobre la neutralitat de la persona del jutge, sinó sobre la seva imparcialitat en les seves actuacions.

Això em duu a aclarir la primera qüestió. Què demana l’ordre constitucional al jutge Vidal, en les seves actuacions vestides d’autoritat pública? Permeteu-me obrir la qüestió amb un altre exemple. En l’estudi de com els tribunals han actuat davant qüestions de clar contingut polític hi ha un cas de referència: la sentència del 1998 del Tribunal Suprem (TS) canadenc. Es preguntava al TS si el Quebec podia secessionar-se del Canadà en cas d’un sí a la secessió en un referèndum. El tribunal va respondre que la Constitució obligava a un pacte entre els canadencs i, en cas que hi hagués pacte que permetés el referèndum, no era cap atemptat contra la Constitució que hi hagués referèndum i posterior secessió del Quebec.

Aquesta obligació de pactar no està escrita a la Constitució canadenca, com no ho estan tantes coses que els alts tribunals estableixen, ja que les Constitucions acostumen a ser breus i a no poder preveure la casuística que es genera al llarg dels decennis. Cap jutge va ser sancionat per ser deslleial a la Constitució, ja que la decisió estava plenament dins la legalitat. És més, la decisió ha estat sempre un referent com a virtut judicial. No és fàcil per a un tribunal haver de donar resposta a una qüestió política punyent i es va celebrar que el TS no evadís respondre i ho fes tot remarcant que el que calia era una tasca política i no acudir als tribunals.

Imaginem que el Tribunal Constitucional espanyol (TC) optés per una resposta similar a la del TS canadenc. Seria deslleial? No podria ser-ho, ja que la Constitució espanyola permet que se la reformi absolutament a través de les vies de reforma constitucional establertes. Si tenim en compte que “qui pot el més pot el menys”, veurem que no encaixa que, d’una banda, un jutge en funcions no sigui deslleial en dir que una secessió pactada d’acord amb l’ordre vigent és constitucional, i, de l’altra, un jutge, actuant de forma privada, sigui deslleial per col·laborar en un document desproveït d’efectes jurídics.

Des d’una perspectiva de teoria constitucional, aquest càstig no s’aguanta per enlloc. El nostre ordenament ja preveu mecanismes per apartar de la seva funció un jutge que podria no ser imparcial, com és la recusació. Per exemple, en els recursos contra la llei de consultes i el decret que convocava la consulta es van recusar el president del TC i el ponent de la sentència (la ideologia dels quals és coneguda), i totes dues peticions van ser rebutjades. Amb aquest rebuig les mateixes institucions reconeixen que, tot i la ideologia de cada jutge, aquests actuaran amb imparcialitat. De nou, doncs, ens podem preguntar com encaixa aquesta postura i la de defensar una deslleialtat per una actuació privada.

Lamento una decisió del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que contribueix a debilitar la credibilitat de les nostres institucions i organismes, ja que la política s’ha de concentrar, institucionalment, al Parlament, i no institucionalment, en la vida privada i col·lectiva de les persones; als tribunals, només en el que sigui imprescindible, i al CGPJ, mai.