M’estimo més parlar de pensament rigorós que de pensament crític. Sóc molt conscient que tothom se sent capaç de criticar el que no li agrada, però pensar amb rigor és costerut i sovint frustrant.
La primera característica del pensament rigorós hauria de ser la preocupació per estar ben informat. I aquí rau una estranya paradoxa. Tenim a l’abast un munt de mitjans de comunicació, però el ciutadà tendeix a seguir aquell que confirma els seus prejudicis. No li interessa una idea ben sustentada de la realitat, sinó una idea que reforci la seva visió del món. Aquest és, segons la meva humil opinió, el terreny –humaníssim– en el qual creixen tant les notícies esbiaixades com les decididament falses. La postveritat sempre ha disposat de ciutadans crèduls.
Si el ciutadà mitjà estigués veritablement interessat a proporcionar-se notícies rigoroses, els mitjans seriosos no necessitarien publicitat per sobreviure. Però la dependència de la publicitat força la premsa a veure una notícia com un esquer que posa al lector perquè piqui (la premsa sembla molt sovint tenir-ne prou amb un like als seus titulars). Neil Postman sostenia una tesi encara més decebedora a How to Watch The TV News: “Una notícia només és un producte que es fa servir per congregar l'audiència que serà venuda als anunciants”. Però si es tracta de congregar, l'emoció sempre resulta més atractiva que la descripció freda d'un esdeveniment (per a les emocions tothom val). No és gens estrany que els mitjans semblin més predisposats a posar de manifest la seva alta moralitat que l'estricta i sovint baixa realitat i, imitant Almodóvar, caiguin en la immoralitat de demanar-li a la política més del que aquesta pot donar de si.
Lippman tenia raó quan comparava el ciutadà mitjà amb l'espectador apassionat d'un partit de futbol. El hooligan està sempre molt més interessat en el triomf dels seus colors que en contemplar amb una objectiva neutralitat el que passa al camp. Difícilment en trobarem un que gaudeixi desapassionadament del bon joc de l'equip contrari. Per aquesta raó els mitjans ofereixen els seus continguts al ciutadà en un llenguatge planer, que el ciutadà mitjà pugui pair aviat.
Si les fake news circulen amb tanta llibertat per les xarxes socials és perquè abans que aparegués internet, la notícia, la novetat i la veritat ja eren, si no sempre diferents, sí habitualment dissímils. Cada dia arriba amb un nombre molt variable de novetat noticiable i un nombre fix de pàgines.
Lippmann, preocupat per aquesta situació, va proposar la creació d'un grup d'experts honrats, preocupats únicament per la veritat, que s'ocupés de fer digerible la realitat a la ciutadania. Òbviament, aquests experts haurien de ser perfectament capaços de representar-se la realitat tal com és, en tota la seva complexitat, lliure d'estereotips i biaixos. Com sap qualsevol seguidor dels debats polítics als mitjans, no hi ha tertulià que no es consideri a si mateix candidat a formar part d'aquest grup. La realitat de les coses polítiques és polèmica en la seva essència.
John Dewey va acceptar que no s’ha de tenir una fe cega en la infal·libilitat de l’opinió pública. La democràcia no ofereix, en la seva defensa de la llibertat de paraula, garanties de protecció contra l'abús d'aquesta llibertat. Però en comptes de confiar en un grup d'experts, va dipositar la seva fe en la millora ètica dels mitjans de comunicació i en una escola que ensenyés a ser demòcrata. Estava convençut que no hi hauria límit per al creixement de la intel·ligència social si el coneixement circulés de boca a orella. Però per coneixement entenia específicament el proporcionat per les ciències socials. Arribà a dir que la divulgació dels resultats de la investigació social és el mateix que la formació de l'opinió pública. L’escola seria el lloc que permetria a les noves generacions el descobriment de les virtuts del mètode científic tant a les ciències naturals com a les socials.
Per això va observar amb horror que el poble que més havia desenvolupat les ciències socials, l'alemany, es va lliurar al nacionalsocialisme. En els seus darrers anys va modificar el seu pensament. Ara semblava convençut que si els Estats Units havien resistit els cants de sirena tant del feixisme com del comunisme, no havia estat gràcies al desenvolupament de la seva ciència social, sinó als seus valors populars, molt anteriors a les ciències socials, i començà a pensar en la superioritat de l'art sobre la ciència com a tecnologia de la persuasió política. Si algú dominés les cançons d'un poble probablement aquest poble no necessitaria lleis. Però, en una democràcia, això és possible i desitjable?
