Ha estat el petit però sorollós escàndol político-mediàtic de la setmana passada: que el vicepresident Pablo Iglesias, en una entrevista televisiva, considerés el president Puigdemont un exiliat, i establís alguna mena d’analogia entre ell i els republicans que, a la fi de la Guerra Civil o després, es van expatriar fugint del franquisme.
Considerant la fòbia que la presència de Podem al consell de ministres desvetlla entre els guardians de l’establishment, les paraules del líder lila han suscitat una indignació tan previsible com impostada i hipòcrita: “Banalitza l’exili republicà”, “Reescriu la història”, “Ha de demanar perdó al republicanisme espanyol”... Que en aquesta coral de vestals escandalitzades hi participés Vox –els hereus socials i ideològics de Franco... i presumptes aliats parlamentaris de Salvador Illa– dona la mesura de la sinceritat i el rigor moral de les crítiques fetes des de la política i el periodisme partidistes.
Però és ben possible que hi hagi hagut persones honestament enfadades (no parlo d’Eva Granados, ni d’Inés Arrimadas, ni de Jorge Buxadé, ni de la marquesa Cayetana...) davant la consideració de Puigdemont i els seus companys com a exiliats; i segurament per dos motius diferents, el primer dels quals és que d’una “democràcia madura”, d’un “estat de dret” com l’Espanya actual ningú no se n'ha d’exiliar.
No estem sota una dictadura, és evident. Però deu ser per alguna cosa que, en els països del nostre entorn, els delictes de rebel·lió i de sedició sense violència ni armes no existeixen, oi? I potser això té alguna cosa a veure amb el fracàs de totes les demandes d’extradició presentades per Espanya fins avui contra els polítics catalans... No cal fer comparacions amb el franquisme per constatar que, a l’altura del 2021, el sistema democràtic espanyol està seriosament corcat en matèries tan importants com la separació de poders, la neutralitat política del vèrtex del poder judicial, el caràcter democràtic i apolític de les forces armades –l’ordre dictada fa quinze dies per la ministra Robles és prou expressiva– o la cultura i la praxi dels cossos policials, que van quedar ben il·lustrades pels casos Tamara i Adri, o per les actuacions de personatges com Baena o Pérez de los Cobos.
Amb tot, hi ha una altra raó per la qual a gent de bona fe li ha pogut fer mal que es posi en una mateixa categoria Puigdemont i l’exili republicà, i és la qüestió del patiment físic i les penúries materials. Esclar, si identifiques l’exili del 1939 exclusivament amb la platja d’Argelers, i després penses en la casa de Waterloo... Tanmateix, sense minimitzar el drama dels vençuts de la Guerra Civil reclosos per França als camps del Rosselló, la realitat d’aquell exili va ser força més complexa, i fer-lo sinònim de misèria i intempèries denota ignorància o demagògia.
De fet, això últim es pot dir de tots els exilis polítics de l’Espanya contemporània, que no van ser pocs. Vençuts en les successives guerres carlines, els pretendents Carles V o Carles VII vivien en palaus o castells de l’Europa central, envoltats de servei, i el general Cabrera en una mansió rural anglesa, i ningú no els discutia la condició d’exiliats. Quan Macià preparava el complot de Prats de Molló, el 1926, arrendà a la vila del Vallespir el confortable xalet Vil·la Denise; i un cop jutjat a París i expulsat a Bèlgica, s’instal·là a Brussel·les en un bon hotel. El seu empresonament a La Santé havia durat pocs mesos, una mica més que el de Puigdemont a Neumünster; suficients, en tot cas, per acreditar-lo com un perseguit polític i un lluitador per la llibertat.
Però centrem-nos en el gran exili del 1939. Sí, les imatges de la retirada són colpidores; tanmateix, ni Manuel Azaña, ni Indalecio Prieto, ni Juan Negrín, ni el lehendakari Aguirre, ni el president Companys no van passar per aquelles penalitats. Quan va ser detingut per la Feldgendarmerie alemanya l’agost del 1940, Companys residia en un xalet llogat a la localitat d’estiueig de La Baule, no a sota d’un pont. Altres exiliats que aconseguiren sortir d’Europa van tenir molta més sort. Per exemple, Josep Andreu i Abelló va fer una fortuna a Tànger al llarg dels anys 1950, cosa que no empal·lidí el seu prestigi quan tornà a Barcelona el 1964, ni obstaculitzà que fos un dels fundadors del PSC. Joan Casanelles –de qui vaig tenir l’honor de ser amic i biògraf– havia creat un banc a Mèxic, i després visqué a França com un petit aristòcrata; també ell acabà al PSC.
La condició d’exiliat no és una categoria social o econòmica, sinó una situació política i jurídica. Comporta que has hagut d’abandonar el teu país per raons polítiques (les autoritats diuen que per haver transgredit la llei, i ho diuen el 1880, el 1925, el 1939 o el 2021) i que, si hi tornessis, aniries a la presó. Regatejar-los el títol a Carles Puigdemont i els exconsellers no és una injustícia; és una estupidesa.
Joan B. Culla és historiador
