Les lliçons del 21-D (1)

Encara que sembli que ha passat molt més temps, només fa un mes i mig de les eleccions del 21-D. Poc temps per completar el procés per formar govern, però prou per treure’n unes lliçons que poden ser molt útils per als pròxims mesos i, fins i tot, anys. La més alta participació de la història i la bipolarització del vot en clau nacional ens ofereixen una radiografia molt precisa de la societat catalana, almenys en relació als seus sentiments nacionals. Disposem de la millor fotografia possible de la línia de sortida en la nova etapa que estem començant a recórrer.

Potser la primera gran lliçó és que cap dels dos blocs nacionals disposa del suport suficient per imposar el seu projecte a l’altre, almenys sense un alt risc de fractura social. La segona gran lliçó és que el posicionament polític -dreta/esquerra- només ha influït per decidir el vot, dins el seu bloc nacional, d’una part dels votants. Una altra part, i també sempre dins el seu bloc nacional, l’ha decidit per diversos factors que no tenen res a veure amb l’eix dreta/esquerra.

A partir d’aquesta doble constatació, les altres lliçons que volem destacar són les següents.

1. El suport als dos blocs manté unes constants històriques, des de les primeres eleccions catalanes de 1980, que mostren la fidelitat dels votants en clau nacional. El bloc catalanista -ara independentista- sempre ha guanyat clarament les eleccions i els resultats més ajustats -tot i que encara amb una diferència significativa- s’han produït aquest 21-D. El suport electoral a la posició intermèdia, repetim que en clau nacional, dels comuns (abans PSUC, ICV i diverses variants), s’ha mantingut força estable durant aquest mateix període.

2. Dins el bloc nacional espanyol, aquestes eleccions han evidenciat la progressiva substitució del PP per Cs en les preferències de l’electorat tradicionalment del PP i el manteniment del vot fidel del PSC en el nivell històric més baix, que coincideix amb la irrupció de Cs en l’escena política catalana. Una part molt important del vot del PP ha passat a Cs i una part considerable del vot tradicional del PSC ja hi va passar en anteriors eleccions i s’hi manté. Falta veure què passarà quan el votant, majoritàriament, no actuï només en clau nacional. Si Cs manté el seu programa neoliberal, cal pensar que una part del vot actual, manllevat al PSC, tornarà a l’origen o anirà a parar a altres opcions més progressistes.

3. Dins el bloc nacional català també hi ha hagut un comportament similar. Quan semblava que, finalment, ERC es convertiria en la primera força en suport electoral, l’aparició d’una proposta electoral que gira entorn de la figura del president Puigdemont i de la idea força de la restitució de la legitimitat ha provocat un terrabastall de conseqüències i futur imprevisibles. Alguns hi poden veure una sortida d’emergència per omplir l’espai destinat inicialment al PDEcat, mentre que d’altres hi veuen la llavor d’un moviment polític renovador, transversal, progressista, popular, que introdueixi amb força el debat sobre el paper dels partits polítics tradicionals en ple segle XXI a l’Europa Occidental i que porti a la creació de la força política hegemònica dels pròxims anys a Catalunya.

4. En aquesta situació, apareixen dues estratègies diferents dins l’espai independentista, que poden acabar enfrontades o formar part de la mateixa estratègia en funció de la generositat i capacitat dels líders de les dues formacions que les defensen. El moment és decisiu i marcarà el futur del procés iniciat aviat farà deu anys. L’única cosa clara, en aquests moments, és que els espais polítics ocupats tradicionalment per CDC i ERC cada cop tenen una línia de separació més difusa i, alhora, una gran capacitat d’atreure els espais confrontats. La pugna de les dues formacions per esdevenir hegemòniques dins aquest espai -classe mitjana i treballadora-, començada a les eleccions catalanes de 2012, només pot confluir en una entesa estable -que pot adoptar diferents formes- o derivar en un enfrontament fratricida i de curta volada que enterri tots els avenços assolits els darrers anys.

5. Mentrestant, en el camp del nacionalisme espanyol, el 21-D ha servit per constatar que l’actuació del govern del PP és descaradament colonialista -extractiva en el camp econòmic i repressiva en el camp polític i social- i no té suport a Catalunya. Aquestes eleccions han servit per dibuixar amb nitidesa una línia que fins ara no quedava clara: mentre el vot del bloc nacional català és clarament progressista i va des d’una dreta oberta i no dogmàtica fins al que ha estat l’esquerra clàssica, el vot del bloc nacional espanyol és majoritàriament conservador, o de dretes.

Tot sembla indicar que, amb el resultat del 21-D, el 155 ha vingut per quedar-se, de manera evident o més o menys camuflada. La necessitat d’un canvi d’estratègia del bloc nacional català és cada cop més evident. Deixar les banderes per a les grans ocasions i introduir un debat obert, ampli, sobre la Catalunya del futur, que atregui la majoria de votants dels dos blocs, s’endevina com el principal vector d’aquest canvi. Només així quedarà al descobert que l’estratègia de la caverna espanyola -la de sempre i la repintada- només busca la destrucció de l’adversari per mantenir els seus privilegis.

Eudald Carbonell, Alícia Casals, Joan Contijoch, Pere Oriol Costa, Victor Cucurull, Virgili Delgado, Rosa Maria Dumenjó, Dolors Feliu, Josep Lluís Fernàndez, Josep Ferrer, Joan Guarch, Mireia Juanola, Jordi Manyà, Jaume Marfany, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Joan Carles Roca, Anna Salvans, Miquel Strubell, Josep Viana i Enric de Vilalta, membres d’Exigents.cat.