Exhibicionistes, fràgils, dependents
Vivim en una societat innovadora en tot, també en els seus defectes. Goso assenyalar-ne set de molt relacionats entre ells. Diria que es fomenta que siguem així.
Pidolaires. Adeu a la subtilitat. Les ONG competeixen amb joves que ens assalten a cada cantonada buscant una adhesió impulsiva, ens veiem obligats a penjar el telèfon a pobres comissionistes i el periodisme digital s’està convertint en un espectacle dantesc pidolant clics, amagant les notícies, oferint titulars que ofenen la intel·ligència i continguts que ens deceben. Ja no busquem relacions de confiança, un crèdit amb continuïtat, sinó accions immediates, en la pitjor versió del carpe diem.
Exhibicionistes. Som el que semblem. En l’era del postureig, retratem la fideuà abans de menjar-nos-la per penjar-la a l’Instagram, somriem de manera exagerada en cada foto, ens abracem i ens estimem molt més quan en quedarà constància. I ens queda cara de pomes agres quan cap càmera ens enfoca.
Dependents. La nostra autoestima té forma de bateria espatllada, d’aquestes que es descarreguen ràpid. Depenem dels likes al Facebook, del reconeixement dels altres, busquem parella en aplicacions on necessitem que l’altre ens cliqui, i sempre necessitem l’aprovació externa, sense mecanismes interns estables i duradors.
Mercantilistes. En la societat extrema de mercat, les persones som productes, i ens tractem els uns als altres com a tals. Estem en venda. Això ens fa més competitius, més despectius amb el rival, més tramposos i més exagerats en l’autopropaganda que ens cal per obtenir una feina, aconseguir una cita, guanyar seguidors. En lloc del reconeixement que arriba per una trajectòria, hem de fer caixa cada dia, si cal rebaixant el nostre preu, la nostra dignitat, posant-nos d’oferta.
Egocèntrics. Amb la mirada clavada al mòbil fins i tot quan caminem, és impossible veure que ens hauríem hagut d’apartar perquè aquella persona va coixa, que ens hauríem hagut d’aixecar a l’autobús perquè aquell passatger és gran, apugem el volum de l’últim vídeo que ens ha arribat com si estiguéssim sols a la sala d’espera o aparquem en doble fila molestant centenars de conductors per estalviar-nos la petita molèstia d’aturar-nos deu metres enllà.
Inconstants. Hi ha tanta oferta, tot va tan de pressa, els trending topic són tan intensos i duren tan poc, que no donem l’abast. Ens venen teràpies que fan miracles, cursos ràpids i sense esforç, experiències extraordinàries de cap de setmana. Costa molt seguir un camí i ser capaç de fer els esforços per no desviar-te’n, per no caure en tantes temptacions i modes que prometen sabors excepcionals però amaguen una data de caducitat immediata.
Fràgils. Sense valors sòlids, som més trencadissos. En ple culte a l’aparença, ens sentim sols i desvalguts quan s’apaguen els focus. Acostumats a impulsos permanents, tenim pànic al silenci, a trobar-nos amb nosaltres mateixos. Posem tantes condicions a les nostres relacions que no n’establim d’incondicionals. Ens caldria trobar la serenitat per viure amb alegria pròpia i no impostada la vida normal.
