Exhibicionisme supremacista
1. L’aliança. Després d’una, l’altra. El PP, per molt que el seu líder dissimuli amb la seva natural tendència a les frases tèbies, va entregant presidències de Parlaments autonòmics a Vox. Ja va començar fa un temps a Castella i Lleó, ara la seqüència continua: Balears, Aragó, País Valencià i el que vindrà, sempre amb personatges retrògrads que recorden els orígens nacionalcatòlics i feixistes de la dreta espanyola. Semblava que el PP se n'havia distanciat i que amb el temps s’havia anat acostant a les dretes democràtiques europees, però ha estat suficient l’inquietant canvi de corrents ideològics que circula per l’atmosfera política del continent perquè el PP oblidi la contenció democràtica i Feijóo i els seus construeixin tota mena de ponts amb l’extrema dreta. Fins al punt que qui ha volgut marcar perfil i una mica de distància, l’extremenya María Guardiola, ha hagut d'abaixar el cap i seguir el camí que ha marcat qui mana.
No hi ha, doncs, cap dubte. Si després del 23 de juliol el PP necessita Vox per governar Espanya li donarà el que calgui: als Parlaments i als governs. L’aliança PP-Vox ja és una evidència, amb música d’acompanyament de gran part de la premsa espanyola. Qui marca el to de veu és Abascal. En la mesura que l’extrema dreta va consolidant posicions, cada cop serà més gran la seva força. I la seva capacitat d’intimidació. I Núñez Feijóo s'hi ha posat bé i ja no dissimula, probablement perquè és conscient, i això és el més greu, que l’electorat no el castigarà. La guerra és contra el sanchisme. I tinc la sensació que Pedro Sánchez ha caigut en la trampa. Quan un president basa el seu discurs en parlar del monstre en què l’han convertit els seus enemics, malament rai. Transmet la imatge que ja està intentant digerir la desfeta. Almenys aquesta és la sensació que em va deixar la conversa amb Évole. És difícil guanyar unes eleccions posant-se a la defensiva. I costa entendre tan poca diligència en la denúncia del gir autoritari que Espanya pot prendre. Perquè no estem davant d’una simple alternança. Estem entrant en la via de l’autoritarisme postdemocràtic.
2. L’orquestra. Vox condiciona fins i tot el llenguatge del PP. Per poder assumir les seves exigències de substituir violència masclista per violència intrafamiliar, Nuñez Feijóo va acusar el sanchisme de “polititzar la família”. Una expressió ben significativa. Primer, perquè és evident que excloure la família de l’acció política és deixar-la en mans de la relació de poder dominant en les estructures familiars: el supremacisme masclista, parapet contra els canvis que demanen amplis sectors de la societat que porten anys lluitant per l’emancipació de les dones. I segon, perquè demostra una idea molt estreta de la política, al servei dels supremacismes imperants.
I aquesta sembla que és una de les qüestions de fons de la revolta reaccionària que viuen les democràcies liberals tant a Europa com als Estats Units. S’havia avançat significativament en els darrers anys en la lluita contra alguns supremacismes, però queda molt per fer. I a mesura que s’aconseguien alguns progressos, la reacció dels que temien perdre poder i control ha estat molt gran. Trump, als Estats Units, ha representat més que ningú aquesta contrareforma portant la democràcia americana al límit. I el corrent s’està expandit per tot Europa, on els que eren marginals (com el lepenisme a França) s’acosten al poder. I alguns, com Meloni a Itàlia, ja hi són, mentre l’esquerra es difumina. Sembla que Espanya està a punt d’entrar en l’experiència de l’autoritarisme postdemocràtic: Vox hi posa el soroll, la dreta la maquinària. I no és el sanchisme –el monstre de quatre caps que s’ha inventat la dreta– el que està en joc sinó valors democràtics bàsics.
El concert amb Ayuso, els solistes de Vox i l’orquestra del PP dirigida per Feijóo, aplaudit per bona part dels poders econòmics i mediàtics, porta els sons dels vells supremacismes: masclista, nacionalista, racista, religiós, classista, que busquen la preeminència per damunt de tots i empetiteixen la condició humana. I aquestes eleccions poden ampliar l’espai i el domini d’uns poders que venen de lluny i se situen per sobre de les regles del joc.
