L’exemple de Marc Gasol

Més sovint que no ens pensem, en aquest país estem de sort amb el tremp que demostren molts dels nostres conciutadans. Ho escric pensant en Marc Gasol. Ha plegat de jugador de bàsquet als 39 anys (“l’última temporada em van perseguir els dolors propis de l’edat i vaig anar veient que s’acostava el final”) i ha descrit amb paraules precises un procés pel qual tothom ha passat alguna vegada: “Ha estat dur i hi ha una part de mi que no està d’acord amb aquesta decisió”.

Però el seu comiat no ha estat el típic adeu de l’estrella que es retira entre llàgrimes, mentre a la pantalla passen els vídeos amb el We are the champions i el rètol inacabable amb l’estadística de tots els seus èxits, sinó que Marc Gasol ens ha explicat una història: s’ha passat la vida buscant el seu lloc en un món que li reservava el de ser el germà del Pau, que primer va ser el germà gran i després un mite.

Ha anat amunt i avall canviant de clubs, ho ha guanyat tot i precisament perquè ho ha guanyat tot la pregunta encara li ha ressonat més forta el cap: “I ara què?” I finalment ha obtingut la resposta: ha acabat sent president i propietari del Bàsquet Girona, ciutat on ha trobat el seu lloc al món, entre la competició, la formació i la responsabilitat social.

Marc Gasol té el to i l’estil dels guanyadors però és conscient que els èxits que no es poden compartir et deixen insatisfet i solitari al racó dels egoistes. Marc Gasol no ha deixat mai de treballar el seu talent a la pista i per això ha estat un campió. I com que no ha deixat mai de preguntar-se “i ara què?” és un ciutadà que ens honora.