Exemplaritat i majestat

Una institució no és només un edifici, amb logo corporatiu, d’on es pot entrar i sortir. Ho copsa Groucho Marx, amb humor càustic, quan reconeix que el matrimoni és una gran institució... sempre que t’agradi viure en una institució! No cal ser, però, un profeta del sarcasme per capir com són de polièdriques les estructures que organitzen el comportament col·lectiu. Les institucions formals són els fonaments de l’arquitectura d’un estat, però les informals apuntalen la construcció amb costums apresos que interioritzem com a models de conducta. És el cas del matrimoni –un sagrament per als creients, un contracte per a tothom–, la maternitat o la família, cèl·lula bàsica del nostre cos social.

La monarquia és un híbrid peculiar; pertany a l’àmbit públic, però el nucli és el parentiu. No té paper executiu, és un símbol. Representa el que es considera més greu i elevat (la unitat de la nació), però s’encarna en el més domèstic (la família). Els joves promesos Sofi i Juanito, apel·latius casolans de la parella reial, es van estalviar un dilema clàssic en els enllaços de l’època. Ni Mendelssohn ni Wagner. La marxa nupcial va ser l’himne nacional.

Mentre el llegat joancarlista es percebia com a irreprotxable, la claca cortesana feia èmfasi en la humanitat del personatge. En paraules del filòsof Javier Gomá –autor d’una tetralogia de l’exemplaritat i director de la Fundación Juan March–, el respecte o fins i tot l’entusiasme cap a l’ordre constitucional, quan s’adreça a una persona, s’eixampla en un ric assortiment sentimental que va des de la simpatia, l’adhesió o la identificació fins a l’amor. Ai, ja ho deia Plató, on regna l’amor sobren les lleis. Ves per on, a la Constitució, llei de lleis, s’hi va posar amb calçador un nom propi per corregir l’anomalia successòria. No parla de restaurar la Corona (cosa que hauria negat el cordó umbilical amb el franquisme) ni d’instaurar-la (que negaria la continuïtat dinàstica); diu amb ambigüitat que és hereditària en els successors de Joan Carles I, legítim hereu de la dinastia històrica.

Els royals ibèrics han mutat per adaptar-se al medi, com les girafes van allargar el coll per defensar-se i per no perdre cap bri de les menges més sucoses. Amb un rei retirat, no diluït, la seva consort esdevé la professional del tàndem. Es pot trobar insípida, com l’aigua, però necessària per a la supervivència de l’espècie. Felip VI tampoc s’esforça a caure bé als súbdits, sinó a preservar la unitat del regne, amb discursos com el del 3 d’Octubre. Com a cap d’una família desestructurada i ingovernable es concentra a separar el que és privat del que és públic, una escissió insòlita en els de sang blava. El comunicat sobre la visita de l’emèrit fa equilibris impossibles sobre les raons personals de la mudança a Abu Dhabi i la seva privacitat. Amb els mateixos fòrceps s’estira la distinció entre la Casa del Rei i la família reial, si pensem que el matrimoni i la prole de la nissaga són una qüestió d’estat. Per això les Corts poden vetar la unió o es tapen infidelitats amb fons reservats. Un divorci seria un espectacle entretingut, tot i que no descobriria la roda (de la fortuna). Els capítols matrimonials són opacs i les bones picossades –com ara els 65 milions dipositats en les plebees mans de l’amistançada– no anirien a l’inventari. Tot plegat en un país que es resisteix a complir el mandat de la Convenció Contra la Corrupció d’introduir un delicte, el d’enriquiment il·lícit, que facilitaria perseguir l’augment injustificat de segons quin patrimoni. Com a efectes especials d’aquest peculiar escape room (un castell amb el seu fossat) les obligacions de transparència vinculen la Casa, no la família, de SM. El mateix límit que per protegir a qui en denunciï la corrupció, segons l’avantprojecte de llei en elaboració.

En realitat, la lògica de la transparència és aliena a una institució pensada per levitar sobre la resta de poders. Bagehot, teòric de la monarquia britànica, diu que el poder regi ha de quedar velat com una prerrogativa secreta de la monarquia, ja que aquesta conté un element emocional i màgic i el misteri de la màgia no es pot fer a la llum del dia. Com deia Disraeli, primer ministre victorià, never complain, never explain. Cap queixa, cap explicació.

És per aquest motiu que la monarquia no s’avalua com a pilar del sistema d’integritat d’un país malgrat l’impacte que la corrupció impune té sobre la consciència col·lectiva; malgrat que les institucions extractives (font d’enriquiment particular), per oposició a les inclusives (que reparteixen el poder i en limiten l’exercici), expliquin Per què fracassen els països, tesi del famós llibre d’Acemoglu i Robinson.

La figura de l’aconseguidor (facilitador, dinamitzador, broker de primeres matèries...), que explota la posició en benefici propi, té una llarga tradició a casa nostra. Juan March va ser el gran intermediari dels suborns del règim de Franco, que institucionalitza un abús de poder que es perpetua més enllà. La Segona República comença a castigar-lo políticament –com reconeix el manifest d’intel·lectuals com Unamuno o Machado sobre el cas Estraperlo– i a controlar els conflictes d’interès, però l’interludi és efímer.

Els trumfos de l’emèrit pertanyen a la faceta d’arbitratge, com a cap suprem de les forces armades. Pel que fa al paper simbòlic, l’únic requisit era portar la corona amb dignitat en la seva tasca quotidiana. Potser, al capdavall, la digna era ella per aguantar la tiara prussiana amb cristiana resignació. No cal pronunciament judicial per reconèixer que, si en alguna cosa ell ha estat exemplar, és en creuar la fina línia entre l’audàcia i la indecència si apel·lem a la common decency, la moral intuïtiva de la gent del carrer.

Per més que observi les misèries dels Windsor no em puc imaginar un jubileu sonat ni un TheCrown a l’espanyola. Qui sap si tenia raó Cambó, oportunista, quan afirmava que les monarquies no cauen pels atacs dels republicans sinó pels propis errors.