28/10/2021

Execucions fallides

Ja fa anys que un conegut escriptor em va dir una cosa que no em va semblar important aleshores però que el pas del temps ha demostrat que és central: que la distància entre el que els catalans diem que farem i el que després fem és enorme. Jo hi afegiria que estem davant la nostra feblesa més significativa. Esbombar plans que, en la majoria de casos, acaben en res. En això ens aproximem massa al comportament genuí de les cultures hispanes. Els bascos se n’allunyen. Sembla que també els gallecs.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La Transició i els darrers esdeveniments que ha patit el país posen en evidència aquesta feblesa. Actualment, la barreja endimoniada de les anomenades xarxes socials –l’e-saf@reig i la e-xaf@rderia–, les tertúlies carajilleres i uns mitjans de comunicació amb relacions incestuoses amb els polítics, ens posen sovint en evidència. Durant els darrers temps no hem fet res més que sentir coses com “el govern estudia...”, “aquell planteja querellar-se...”, “l’altra diu que farà...”, etc. Seria preferible que no es plantegessin ni s’estudiessin tantes coses; que es guardés discreció i que, quan s’hagués executat, es comuniqués a la premsa. Quants cops han sentit les autoritats catalanes, i altres “forces vives”, parlar, queixar-se, amenaçar, etc. sobre el que passarà si Madrid no compleix ves a saber què? ¿Han detectat algun efecte conseqüent a tota aquesta verbositat amenaçadora? Balances fiscals? Corredor Mediterrani? Gestió de l’aeroport? Rodalies? Idioma? Processats? Assalts i robatoris del Tribunal de Comptes? Res de res.

Cargando
No hay anuncios

Entre les coses de què es parla sense fi –vull dir, sense un objectiu establert– i sense final –és a dir, xerrameca perpètua– hi ha el greuge de les balances fiscals i, com a penjoll que sempre hi viatja arraïmat, els incompliments en l’execució dels pressupostos que l’Estat té previstos per Catalunya. Anem a pams.

Jo no he detectat una estratègia pel que fa a les balances fiscals. Més aviat hi he detectat desídia. Em sembla haver comentat que en dues ocasions vaig suggerir a sengles consellers d’economia una certa sensibilització promoguda pel govern. Vaig exposar la possibilitat –i els titulars del departament van dir que era bona– d’incloure en la web La Generalitat t’informa una pàgina on el contribuent pogués picar el codi postal i el sistema li respongués explicant-li on van a parar els seus impostos. Amb detall percentual, esclar. Tot: despeses del seu ajuntament, de la Diputació, de la Generalitat, de l’estat espanyol, etc. Al final, el ciutadà veuria que hi ha una quantitat dels seus impostos que se’n va i no torna a Catalunya. Tot això promogut al llarg de l’any, però especialment en període de liquidació de la renda –és a dir, quan la població va escalivada–. Crec que tindria el seu impacte. Doncs resulta que aquesta “bona idea” no ho deu ser tant, ja que mai me n’han tornat a parlar. I l’experiència em diu que quan aquestes coses succeeixen és perquè, simplement, no interessen.

Cargando
No hay anuncios

Ara, arran de la presentació dels pressupostos espanyols, torna a surar un dels motius de xerrameca predilectes: la no execució d’allò que s’ha pressupostat per part de l'Estat. Tothom en va ple, d’aquest tema. Tant, que la nostra premsa, per tal d’informar, ni es preocupa de fer-se algunes preguntes immediates com ara: “I per què no s’executa, el pressupost?”, “Qui és el malvat que cada any ens fa la guitza?” Cap pregunta a les rodes de premsa dels governants que denuncien els fets –esclar que tampoc es pregunta si s’executen els pressupostos de la Generalitat...–. Diguem que per la banda del sistema informatiu català ja estem habituats a no arribar al moll de l’os en determinats temes. Ara, com he dit abans, quan no es vol fer publicitat d’un greuge de Madrid per part dels aparentment perjudicats –en aquest cas els representants dels catalans– acostumo a pensar que el motiu ha de ser una certa conxorxa.

Quan jo era petit i es volia explicar una cosa sense citar-ne la font, s’acostumava a dir “M’ha dit un ocellet...” Doncs bé, com que jo ja n’estava tip, he preguntat a un ocellet ben informat i de pes –és a dir, una au d’envergadura– si, per casualitat, sabia qui era el responsable que els pressupostos de Madrid no s’executessin. I resulta que el delicte podria tenir molts pares –com l’assassinat a l’Orient Express–. ¿I si les que hi posen més traves fossin les administracions catalanes? ¿I si resultés que els principals responsables fossin els nostres inefables ajuntaments? No m’estranyaria gens. Sobretot tenint en compte que a la nostra característica de dir i no fer darrerament hi hem afegit la de no deixar fer.