El paper ho aguanta tot. Any rere any i dècada rere dècada, de forma inalterable es reprodueix la mateixa història. Quan s’aproven els pressupostos de l’Estat és habitual sentir el president de torn parlant de pluja de milions en inversions a Catalunya però, un cop liquidat l’exercici, resulta que d’aigua n’ha caigut poca. Ara hem conegut la liquidació de les inversions de l’Estat a Catalunya del 2021 i resulta que dels 2.068 milions d’euros pressupostats només se n’han executat 740, el 36% del total. Això vol dir que dos de cada tres euros s’han quedat al calaix o s’han invertit en una altra banda.
També forma part de la litúrgia habitual que, després de l’anunci de la pluja de milions que no arriba mai, s’alcin tot de veus denunciant el tracte de privilegi amb Catalunya. Però la realitat és ben diferent perquè, a l’hora de la veritat, en territoris com Madrid passa just a l’inrevés, ja que s’acaba gastant molt més del que s’havia pressupostat inicialment.
Amb els números a la mà, plou sobre mullat. Catalunya representa el 16% de la població, el 19% del PIB i és on l’Estat recapta el 20,5% dels seus impostos, però a l’hora de les inversions només rep el 9%. En canvi, la Comunitat de Madrid, amb el mateix 19% del PIB, l’any passat va rebre el 25% de les inversions. I això no és cap excepció, perquè aquesta situació es repeteix cada any des de fa dècades i, evidentment, té un impacte directe en la capacitat de creixement de la nostra economia.
Quan aquestes dades es posen sobre la taula és habitual que des d’alguns sectors se’n vulgui fer caricatura i es limiten a concloure que això és la cantarella habitual dels independentistes, que sempre utilitzen el recurs fàcil de dir que la culpa és de Madrid, i que si no es fan més inversions a Catalunya és per culpa dels catalans, que posen moltes traves burocràtiques. El darrer exemple sonat d’això el trobem amb l’enganyifa de l’ampliació de l’aeroport del Prat, en què han brandat 1.700 milions d’euros que no han estat mai disposats a invertir en un projecte que ha enfrontat PSOE i Podem, tot i que han intentat penjar la llufa del fracàs als socis del govern de Catalunya. La crua realitat, però, és que aquest maltractament fiscal a Catalunya ens afecta a tots, votem a qui votem i pensem com pensem.
I com diu el lema de l’escut dels Reis Catòlics, "tanto monta, monta tanto". Que el president espanyol es digui Mariano Rajoy o es digui Pedro Sánchez no canvia res. La realitat ha demostrat que és igual qui governi Espanya. Tant és que hi hagi un govern socialista com un govern popular, que el desequilibri en les balances fiscals i en les inversions és crònic. I els resultats en les inversions del 2021 són especialment humiliants si tenim en compte que la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, que va ser alcaldessa de Gavà, fou designada a proposta del PSC. Està demostrat que els ministres socialistes catalans a Madrid, entre ells Miquel Iceta, no tenen cap mena de pes polític dins l’executiu. Amb ells o sense ells, l’aixecada de camisa es repeteix cada any.
La ministra Raquel Sánchez, per justificar la rotunditat de les xifres, ens dona la píndola dient que “Catalunya torna a ser el motor de transformació que Espanya necessita” i fa jocs de mans amb les xifres per intentar fer-nos creure que una inversió del 36% no és el que sembla. La realitat és molt tossuda i n’hi ha prou pujant a qualsevol línia de Rodalies per constatar la desídia de dècades del govern espanyol vers els ciutadans de Catalunya. Les paraules queden molt lluny de la realitat quan es comparen amb els fets.
Cadascú té les seves raons per ser independentista o per no ser-ho. Per a uns, els motius estan més a prop del cor i de les emocions, i per d'altres estan més a prop del cap i de la raó. Però, a risc de ser titllats molt injustament d'insolidaris, faríem bé de recuperar, amb dades i amb rigor, el debat sobre el tracte que l’Estat dispensa als ciutadans i a les empreses de Catalunya. Drenar recursos de manera indefinida és una forma d’empobrir-nos i de deixar desateses moltes necessitats socials que mereixen una resposta. Certament, un dels efectes de la repressió aplicada contra l’independentisme els darrers anys ha comportat un desplaçament de l’agenda, però la denúncia de l’existència de persones represaliades, que per desgràcia ha de continuar, no ens pot fer oblidar l’asfixiant tracte fiscal que rebem. Per això ha de ser una prioritat tornar a situar a l’agenda la realitat i els efectes de les balances fiscals perquè no valguin les excuses de mal pagador.
