O un extrem o un altre. Això que ara s’anomena polarització i que abans era blanc o negre. I en blanc i negre, també. “Si plou poc és la sequera, si plou massa és el desastre”, cantava en Raimon. Plouen retards, insolidaritat i negligències en excés, la qüestió és que algú s’ofegui, i sempre és qui trepitja el fang. Plou pluja de la bona. Les restriccions es rebaixen. Les ments es relaxen. Almenys la meva, que és poc aficionada als deserts. Però volem estendre la roba. Els llençols i les tovalloles, almenys. No cal ni la cara ni la camisa al sol, que per a això ja hi ha una legió, un excés de nostàlgics acabats de néixer que sospiren per un passat de restriccions constants, el que ells ara, amb el pas dels anys, anomenen llibertat. Semblen més ximples, però han estat més ràpids a robar les paraules. I això que no els cal ni parlar. La violència és silenciosa. Com la por. I tot fa venir cagarrines.
Fa cinc anys plovia sense parar, hi havia restriccions estrictes i compràvem paper de vàter per sobre de les nostres possibilitats i els nostres culs. També vam beure alcohol en excés i ens vam videotrucar tant que ara ens hem deixat de parlar una temporada. “Embriagueu-vos de vi, de poesia o de virtut”, cantava Baudelaire, el poeta de l’excés, i finalment la borratxera serà de míssils i de tancs, això sí, made in Europe, que ja posats a fer el gasto que l’armament sigui de quilòmetre zero. Dels tomàquets fora de temporada ja en parlarem un altre dia. Armem-nos, sobretot, perquè a la indústria armamentista li cal alè, que és la germana pobra de les arts de la guerra, pobreta, estava més abandonada que la dansa contemporània. Però per sort algú amb un excés de sensibilitat ha posat fil a l’agulla a la dansa de la guerra i, pel que pugui passar, ja tenim eines per ballar i, especialment, per barallar-nos. Els europeus hem quedat per anar al súper el dissabte a la tarda i fer la compra conjunta de canons i fusells abans no tanquin. I no ens deixem les boines dels uniformes, que afavoreixen tant un soldat com un senyor gran fumant un caliquenyo a l’ombra dels estius.
Hi ha restriccions d’utopies. S’han quedat en una via morta i per sobre els passa un tren de la Renfe patrocinada pel gobierno de España, encarregat de mantenir Catalunya a ratlla a base de fastiguejar el que consideren súbdits espanyols, o sigui, Espanya es maltracta a si mateixa. La catalanofòbia els fa més independentistes que als catalans. L’excés de grisor que tenim al cel és la mateixa que al govern català, però ves a saber si aquesta estratègia pot ser tan efectiva com la pluja. En tot cas, sempre guanyarà la pluja. I que ningú no pateixi, que a l’estiu ja farà sol i calor en excés. Mirem les previsions del Meteocat cada cinc minuts. Que la IA encara no ens ha solucionat les converses d’ascensor i el temps continua sent un recurs històric per a situacions incòmodes entre humans que funciona com un tro. Mai més ben dit.
Els excessos de Musk han provocat la caiguda de vendes dels seus cotxes, alguna crema als EUA i una baixada pronunciada a la borsa. Tant és com sigui de significatiu per al seu imperi i a qui doni les culpes. La culpa és tota seva. Com la seva arrogància. L’alegria és nostra. Per restrictiva que sigui. I quina enveja els dos astronautes que van marxar per una setmana i s’hi van quedar nou mesos. Un excés, sí. Però això és fer realitat aquella frase que fem servir tant als viatges: “Això és tan bonic que m’hi quedaria una temporada”. I, ben pensat, ara mateix l’espai sembla un bon lloc. Encara que, per al meu gust, excessivament gran.
