

Fa uns dies que els graduats de medicina s’han presentat a l’examen MIR, una prova obligatòria per poder formar-se en una especialitat mèdica. En aquest article reflexiono sobre la naturalesa de la prova. No qüestiono el sistema de formació especialitzada que tothom reconeix que ha suposat una gran millora per a la població atesa en els centres sanitaris.
L’examen és fonamentalment de tipus test i el seu resultat dona lloc a un llistat dels aspirants ordenat segons la seva puntuació. La selecció de l’especialitat i del centre on es vol cursar es fa en funció d’aquest barem. Fa uns anys que s’han introduït casos clínics on cal un cert raonament, però no deixa de ser una prova memorística que, com a conseqüència, porta a un ensenyament també memorístic en les facultats de medicina per tal de superar aquesta prova tan exigent.
L’examen MIR és un exemple de prova que està subjecta a l'anomenada llei de Campbell, que suggereix que quan més s’utilitza un indicador per prendre decisions, més fàcil és que es distorsioni la finalitat per a la qual s’havia desenvolupat. I recordem que l’examen MIR fa més de 40 anys que pràcticament no ha variat.
En el sistema educatiu i en concret en l’examen MIR, la llei de Campbell es tradueix en el fenomen anomenat teaching for the test, és a dir, que el currículum i les activitats docents s’enfoquen a passar l’examen. No estic dient que a les facultats no s’ensenyi medicina, però és innegable que és en aquest context quan sorgeixen ja fa uns quants anys les acadèmies preparatòries del MIR, a les quals els estudiants s’inscriuen cada cop més aviat durant la carrera.
Els ràpids avenços en el coneixement mèdic que s’han assolit en els últims 30 o 40 anys han impactat molt significativament en l’exercici de la professió i han suposat una preeminència del “professionalisme expert”, amb molt coneixement mèdic, i una disminució del “professionalisme de compromís social”. L’ètica i el professionalisme constitueixen el fonament de l’activitat de la medicina. El professionalisme és la base del contracte de la medicina amb la societat i una força estructuralment estabilitzadora i moralment protectora de la societat.
Necessitem que l’estudiant s’identifiqui plenament amb el que s’anomena carta del professionalisme, que parteix de la base que les seves accions s’han d’inspirar en els principis de primacia del benestar i d’autonomia dels pacients tenint en compte els seus valors i preferències, en la justícia social, amb un compromís ferm per la competència, l’honestedat i la confidencialitat, la qualitat assistencial, la distribució equitativa dels recursos (que sempre seran limitats), l’avenç en el coneixement, la gestió transparent dels conflictes d’interès i la responsabilitat professional.
L’ensenyament d’aquests valors ha de ser un procés continu i constant. No són gens fàcils d’ensenyar ni d’avaluar, i l’examen MIR avalua només una part d’aquests compromisos professionals, com són els coneixements, però difícilment avaluarà les habilitats comunicatives, el bon judici, la capacitat de decisió, l’honestedat, la integritat, l’entusiasme o el compromís per l’excel·lència, per posar alguns exemples. Potser seleccionem persones amb molts coneixements i molt preparades per passar un examen tipus test, però deixem de banda moltes altres qualitats molt necessàries per practicar una bona medicina.
L’examen MIR s’ha de reorientar urgentment perquè està condicionant tota la formació de grau. Els alumnes se centren a passar un examen i no a assimilar el veritable sentit de la professió mèdica, valors que hauran de continuar adquirint en els anys de residència, en els quals s’hauria d’enfortir l’avaluació del progrés competencial més enllà dels coneixements.
Moltes vegades em pregunto què pensa un nou estudiant que vol entrar a la facultat de medicina. Quina idea té de la que serà, si passa la nota de tall, la seva carrera professional. En les darreres dècades la medicina ha progressat molt, s’ha tecnificat sobre manera i a això devem, en part, les millores en l’esperança i qualitat de vida. La tecnologia té quelcom de fascinant i, sovint, els mitjans de comunicació es fan ressò, hiperbòlicament, de les seves aportacions. Sens dubte, qualsevol aspirant a estudiar medicina se sent captivat i enlluernat per totes aquestes eines que potencialment pot tenir a les seves mans.
Tanmateix, aquest estudiant de medicina, una vegada s’hagi examinat del MIR, té moltes probabilitats de treballar en llocs on atendrà persones sanes o malaltes que no requeriran l’aplicació de tècniques sofisticades ni l’ús de tractaments complexos i costosos. Això pot fer que quan ja sigui un professional especialista se senti decebut al no assolir les expectatives que tenia quan era estudiant. Però en realitat serà en aquests àmbits, a l’atenció primària o a l’hospital comarcal, on comprendrà, en plenitud, el sentit de la medicina. Perquè, en definitiva, la primera i última finalitat la medicina és curar a vegades, alleugerir sovint, cuidar sempre i acompanyar les persones perquè la seva mort sigui digna i tranquil·la.