L’ARA ens explicava el tancament del Jofama, un bar “dels de tota la vida” a l’Eixample de Barcelona, perquè un fons voltor n’ha comprat l’edifici. “Som els més antics de tota la Dreta de l’Eixample”, deia l’amo, tot lamentant que el barri “s’ha tornat un lloc impersonal i on ja no hi ha lloc per als bars tradicionals”.
De vegades, i amb raó, lamentem el tancament d’un establiment “d’abans”, com ara una camiseria o una botiga de roba per a la llar o una botoneria. Lamentem que tanqui, però no hi hem entrat mai, perquè, esclar, no gastem en camises a mida, les comprem fetes; ni cosim cortines, les comprem fetes; ni cosim mai botons, perquè si ens cauen potser ens surt més barat comprar un jersei nou. Comprem vambes de córrer per internet i mobles suecs. La hipoteca se’ns emporta el sou, i amb el sou la possibilitat de canviar el món.
A mi, per exemple, m’encanten les ferreteries i quan he tingut la sort de viatjar “a l’estranger” (aquest lloc que de petita em pensava que era un país) sempre hi entro a comprar cartellets de “no fumeu” o “llenceu els papers a la paperera” en l’idioma de “l’estranger”. Però on compro les llibretes, la roba interior o la decoració nadalenca? Soc culpable de la lenta i inexorable extinció.
Però un bar com el que ens ocupa és tota una altra cosa. Sí que hi entrem. Sí que hi fem tallats. Sí que hi demanem un entrepà. Passejant pels centres històrics de les ciutats del món veus com han cuidat els bars d’abans. Serveixen per als usos d’avui, però conserven tot el que eren ahir. Aquí, a casa nostra, pel que sembla, preferim imitar terres de mosaic hidràulic que conservar els que ja teníem. De bars n’obriran de nous, tots iguals, tots fent veure que tenen un caliu (sacs d’arpillera plens de no res, molinets de cafè vermell llampants, imitació d’antics...). Jubilem taules, cadires i cambrers. Parafrasejant de manera lletja els versos del poeta, sembla que “m’exalta el nou i m’esparvera el vell”.
