M’exalta el nou i m’enamora el vell

No soc gaire aficionat a l’òpera, però quan estudiava, i d’això ja fa uns quants anys, anava sovint al Liceu aprofitant les entrades de galliner. Calia fer llargues cues al carrer, però m’agradava molt aquell espai una mica tronat i a la vegada tan fascinant. Sent estudiant de l’Escola d’Arquitectura, on la reivindicació de la modernitat era obligada a totes hores i en qualsevol context, el plaer que em produïen aquelles tardes em tenia una mica preocupat, però quan es va cremar i es va decidir reproduir fidelment la sala en tots els seus detalls em vaig posar secretament molt content. De fet, sempre he preferit el Palais Garnier a l’Opéra Bastille.

És cert que una bona reproducció no podrà substituir mai la quinta essència de l’original, però en alguns casos segueix sent una bona opció. És el cas també, per exemple, del Pavelló Mies, que, tot i saber que els marbres i l’ònix dels murs no són els triats originalment per l’autor, és una bona recreació de la qual gaudeixo cada cop que hi vaig. Curiosament, en les dues rèpliques, la del Liceu i la del Pavelló Mies, hi va tenir un paper important l’Oriol Bohigas, un personatge del qual ningú posa en dubte el seu compromís amb la modernitat.

Tot això indica que la nostra mirada sobre el patrimoni ha canviat molt, darrerament. Un cop ja ens hem tret de sobre la incòmoda cotilla d’haver de reivindicar a totes hores la modernitat, ara podem valorar els edificis que ens envolten no tan sols pel seu valor històric o arquitectònic, sinó també per altres aspectes més sensorials. I quan ho fem, podem decidir quina és la intervenció que més hi escau en funció d’aquests valors. És així que es pot entendre que reproduïm fidelment peces que s’han perdut quan ho estimem convenient, o bé que decidim conservar-ne d’altres amb molt poc valor arquitectònic com Can Framis, per exemple, que potser en una altra època s’hauria enderrocat. Precisament aquesta modèstia de l’edifici original va permetre intervenir sense manies en les seves façanes, descarnant-les per construir un museu que no vol ser una simple preservació de l’antiga fàbrica, sinó una mena de collage on la fusió del nou i el vell construeix una nova arquitectura que vol ser contemporània.

En relació a aquesta fusió cal dir que fa uns anys es considerava que les noves actuacions en el patrimoni havien de distingir de manera ben clara el que era vell del que era nou, seguint el mestratge de les obres de Carlo Scarpa. Les addicions, en conseqüència, es dissenyaven amb materials lleugers i moderns, com el vidre i el metall, per contrastar amb els volums existents construïts habitualment amb materials més pesants com la pedra i la ceràmica. Però el resultat d’aquesta manera de fer donava lloc molts cops a dues parts excessivament diferenciades que mai acabaven de construir un sol edifici. Ara sembla que ja no és tan important aquest contrast i alguns projectes recents que han recollit premis en els darrers anys ho demostren. A les Cristalleries Planell, per exemple, d’H Arquitectes, el material emprat és la ceràmica, d’un to molt semblant a l’edifici existent, integrant el que queda de l’antiga fàbrica en continuïtat. A la Sala Beckett, de Flores i Prats, es fa difícil distingir el que és nou perquè les fronteres s’han diluït reutilitzant materials i elements de l’edifici original en altres posicions. I si fem una ullada a un context internacional passa el mateix: al Kolumba de Zumthor, una paret pesant de totxo integra i completa el volum de les ruïnes, i forma una sola peça indissociable.

Ja no hi ha, doncs, cap fórmula que ens indiqui la manera canònica d’actuar sobre el patrimoni; de fet, no hi ha criteris establerts ni tan sols sobre el que cal conservar. Fins ara, allò que no estava explícitament protegit s’enderrocava; ara, en canvi, es valora el paper que pot jugar una simple alzina en la configuració del caràcter d’un carrer a Gràcia. Imagineu, doncs, el rol que pot jugar una façana que sempre ha estat allà. En cada cas, doncs, cal escoltar el que la peça i l’entorn ens demanen i construir un projecte contemporani integrant les preexistències sense por d’introduir nous usos que són l’única manera de garantir la seva continuïtat. Amb una observació molt atenta a com aquesta arquitectura pot afectar el lloc on s’ubica. El resultat serà una arquitectura nova, que aprofitarà l’atmosfera que generen les textures de la vella per construir un confort interior i també urbà, millor que el que aconseguiríem utilitzant tan sols materials nous.

Serà com posar-se les arracades de l’àvia per anar al Liceu.