Els ex d’ara i els ex de demà (2001)

De l’article de Pere Pagès, ‘Víctor Alba’ (Barcelona, 1916-Sant Pere de Ribes, 2003), a l’Avui (23-VI-2001). Fa avui vuitanta-vuit anys que es va fundar el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Militant que havia estat del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el periodista Victor Alba va resseguir en aquesta peça els canvis de camisa de molts comunistes en els anys 1970-1980. El periodista Antoni Batista en l’epíleg a l’obra A la caça del PSUC (2016) va esmentar la mateixa realitat en un altre to i des d’una altra perspectiva.

Probablement no us hi heu fixat, però el món polític d'aquí i de fora d'aquí xipolleja d'ex: excomunistes, exfeixistes, extrotskistes, ex qualsevol cosa. És un exercici sa recordar, de tant en tant, aquests canvis de, diguem-ne, camisa. Ja veurem per quina raó. De moment, passem llista (incompleta i de memòria). Podem començar, és clar, pels exfranquistes, que feren la Transició, l'acceptaren o l'aprofitaren. A aquests joseantonianos (com el mateix Aznar) els trobem avui, en munió, al PP. [...] Uns altres, que de l'extrema dreta (vull dir del comunisme) [sic] passaren a l'esquerra propera al PSOE. [...] Uns altres, encara, foren els de la primera ETA, sota el franquisme (que no té res a veure amb l'ETA actual). Vinguda la Transició, fundaren Euskadiko Ezquerra i s'aliaren amb el PSE. [...] Un cas que ha format lèxic és el de Ramón Tamames, que fou del PCE i ha passat per gairebé tots els tons de la dreta. Dic que ha format lèxic perquè, a Madrid, d'un que canvia de camisa cada dos per tres en diuen un tamames. [...] Però els que de veres són ex són aquells que a les darreries del franquisme i durant la Transició eren membres de grupuscles comunistes que es consideraven més comunistes que el PCE de Carrillo. [...] Hi ha una llista de 49 (sí, 49!) grupuscles. Descompteu el GRAPO, dos o tres de caràcter anarquitzant i dos o tres de caràcter sindical, i us quedareu amb 40 dissidents del PCE de Carrillo, o dissidents de dissidents, o trotskistes i dissidents de trotskistes. Amb noms com FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), JGR (Joven Guardia Roja), OCEBR (Organización Comunista de España Bandera Roja), o encara, PCEI (Partido Comunista de España, Internacional), o PCEML (Partido Comunista de España, Marxista Leninista) i dotzenes més. [...] Qui eren els seus militants? Pocs i tots fills de casa bona, que trobaven en les accions i les frases espectaculars una manera de rebel·lar-se contra la família. Avui trobem molts d'aquests rebels ultradogmàtics establerts en el món dels negocis (de la mateixa manera que els hippies nord-americans de l'època de la guerra del Vietnam es transformaren en yuppies conservadors, que han votat per Bush). Alguns altres ens els topem en la política, però no pas d'esquerres (ai, uix!), sinó del PP: Josep Piqué, per exemple, i Anna Birulés i aquesta ministra Pilar del Castillo, que ve de Bandera Roja, un grupuscle que defensava el dret de l'autodeterminació de les nacionalitats. Al capdavall, seguien la moda. No passo revista per simple xafarderia, sinó perquè em sembla que hi ha una advertència de cara al futur proper. [...] Hi ha ateneus i centres on alguns joves van a documentar-se, a discutir, a tractar de veure com és la societat i com voldrien que fos. Però hi ha també grups d'okupes [...] N'he conegut bastants, els he visitat a voltes allà on ocupen cases abandonades. I la conclusió que en trec i que comparteixen altres que, com jo, s'han interessat pel fenomen és que es tracta de fills de famílies benestants (fills de burgesos, hauríem dit quan jo era jove). I que no discuteixen aquelles coses que una minoria de fills d'obrers i botiguers discuteixen als ateneus populars. Dit brutalment, els okupes d'avui em fan pensar en aquells fills de burgesos que escollien, potser a l'atzar, un dels quinze o vint PCE escindits, ara fa vint-i-cinc anys, i que avui són ministres d'Aznar, diputats o empresaris. Evidentment, no és inevitable que els okupes facin el mateix camí [...] Però per no ser un simple producte de la moda, cal que discuteixin, que elaborin teories. Tenen prou educació per a fer--ho. Sense teoria no hi ha acció sinó autopsicoteràpia. Podrien començar per esbrinar què han fet els okupes de fa quinze o vint anys, i tractar de veure per què no han assolit res. Així sabrien allò que cal evitar o no imitar. [...]