En la promoció de Lo de Évole on apareixia Pablo Iglesias i s’anunciava l’entrevista a Iván Redondo, Jordi Évole venia el convidat com un personatge que coneixia les interioritats del govern i que després de sortir-ne tenia “ganas de rajar, de tirar de la manta”. Després, en les múltiples entrevistes per promocionar l’entrevista, Évole ens comunicava que “es una conversación que nos permite descubrir lo que se mueve en la sala de máquinas del poder” i que “hay silencios que hablan”. A l’hora de la veritat, a l’entrevista, de silencis més aviat pocs. Això sí, va ser el festival de l’evasiva i les respostes abstractes. Que si la metàfora fanfarrona de la dama i el peó amb els escacs, que si els temps líquids de Bauman, que si la mort de “mi perrillo Currillo”, les fantasmades d’infantesa sobre governar per als dèbils, o l’eslògan buit de “Saber ganar, saber perder, saber parar”, entre altres frases efectistes. Iván Redondo, que fins ara tenia una aura màgica de sapiència, va donar la imatge d’un xarlatà de la política i un triler dels subterfugis.
A Évole el convidat se li va escapar. “Joder, Iván...”, ja li deia poc després de començar. Prometia a l’inici del programa que l’entrevista seria “una ocasión de la hostia para conocer un tipo que ha manejado los hilos”, i que era una entrevista “que interesa muchísimo a periodistas y políticos”, però t’arrossegava a l’avorriment.
Més enllà de l’entrevista entre Évole i Redondo, amb un fons angulós i negre per potenciar la part sinistra de la rebotiga del poder, vam ser testimonis d’un teatret de redactors per preparar el guió i el que semblava una preentrevista amb Redondo per intuir les línies de treball. Molt exhibir la preparatòria per, al final, no treure l’aigua clara de res. Ni sobre la relació que manté amb Pedro Sánchez, ni sobre els detalls de la moció de censura a Rajoy, ni sobre la marxa del rei emèrit a Abu Dhabi, ni de la gestió del govern de la pujada del preu de l’electricitat. Redondo va desentendre’s de la campanya electoral de Madrid, va negar saber res de la moció de censura de Múrcia i ens va vendre fum sobre la volàtil trobada Biden-Sánchez. Els espectadors no vam aclarir si Redondo va marxar del govern o el van fer fora. Tampoc si ell volia ser ministre o va rebutjar la cartera que li van oferir. L’exassessor va ser més clar, concret i rotund fent vaticinis de futur que a l’hora de parlar del passat.
Com a contrapartida, el programa es va reservar per al final l’estocada a Redondo de recordar-li el vídeo de campanya a García Albiol sobre "Netejar Badalona". Així deixaven l’espectador amb la sensació que el programa havia sigut contundent en algun aspecte. Un espeternec final. El que sí que va quedar molt claret va ser l’anunci del fitxatge per La Vanguardia.
Lo de Redondo va ser el resultat d’un exercici construït per dos grans audaços a l'hora de vendre’s a ells mateixos. Tant d’autobombo per les dues bandes, però, va acabar provocant una sensació final entre la decepció i la indiferència.
