Évole, el Papa i la mama
Diumenge, el Salvados va emetre l’entrevista al papa Francesc. Altra vegada Jordi Évole aconsegueix l’entrevista que tots els mitjans persegueixen, i això no només és símptoma de persistència sinó també d’haver aconseguit un prestigi mediàtic que l’avala.
L’arrencada era peculiar. Se li feia un homenatge al papa Francesc a través d’una ficció sobre Francesc d’Assís. Una barreja de Marcelino, pan y vino amb ínfules de neorealisme italià que descol·locava. Pretensions simbòliques, estètiques i cinematogràfiques que servien per anticipar una imatge de bonhomia i connectar-ho amb la temàtica dels refugiats. Es forçava l’espectador a mantenir una actitud mística i no pas una mirada analítica i actual. Quedava clar, d’entrada, l’agraïment per l’entrevista. La mirada crítica sobre l’Església quedava com un element secundari. Tot l’inici va tenir un aire tan espiritual com profundament conservador i carrincló. “ Se me hace muy difícil hacerle esta entrevista porque mi madre es muy seguidora suya y tengo miedo a que me salga mal y se enfade. Y lo peor que un hijo puede hacer es hacer enfadar a su madre ”. L’Évole escolanet, submís i bon minyó. Una nova cara del personatge. Potser va faltar un preludi que expliqués a l’audiència quin és el rol i la influència de l’Església en l’actualitat i l’abast del poder del Papa, més enllà de la fe.
L’espai i la realització eren elegants, austers i simètrics. La il·luminació tenia aires neoclàssics, com un retrat d’Ingres. I l’entrevista es va desenvolupar com un intercanvi amb complicitats teixides. El periodista va optar en massa ocasions per la fórmula de l’“ Y qué opina de... ”, que permet a l’entrevistat afrontar amb comoditat la resposta. El papa Francesc va poder recórrer a una mena de papasplaining sermonejant-nos sobre el dia que va néixer “el niño Adolfito ”per descriure’ns el terror de l’Alemanya nazi i després per donar-nos lliçons de periodisme i xarxes socials. Els abusos de l’Església es van abordar amb eufemismes: “ ¿Usted ha limpiado todo lo que quería limpiar? ”, i així tots dos se’n van sortir evitant paraules com pederàstia o delicte. El Papa va apel·lar a l’hermenèutica com a excusa per justificar les aberracions de l’Església i va tenir gràcia que fes servir el terme cultura del destape per referir-se a la transparència.
Un Évole amb guant de seda va aconseguir, ni que fos subtilment, que s’evidenciessin algunes de les mil·lenàries assignatures pendents de l’Església: l’avortament com a pecat, el feminisme com a perill i l’homosexualitat en tant que “ síntomas raros ” que s’han de consultar al psiquiatre. El Papa no parla dels homosexuals com a persones sinó com a fills dependents i problemàtics. El concepte de família que va demostrar el Papa era absolutament caduc i retrògrad, víctima de problemes que la mateixa Església s’ha encarregat d’estigmatitzar des de temps immemorials. Però tot es va conduir amb suma elegància. Salvados ens va retratar amb indulgència un Papa guai amb un Évole hàbil, agraït i de perfil baix que va satisfer, a parts iguals, el Papa i la mama.
