Évole esguerra la festa a Aznar
Diumenge al vespre tornava Lo de Évole a La Sexta amb una entrevista a José María Aznar coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari del seu ascens al poder. Van arrencar amb les imatges d’una sala buida i trista preparada per a una gran festa d’aniversari, amb un ostentós pastís i música de violins. Transmetia la idea de la decadència actual del partit, que, malgrat l’efemèride, ja no té res a celebrar. Un globus abandonat a terra explotava i servia de tret de sortida per a l’entrevista. Al gra i directe. Sense preliminars ni filigranes discursives. Évole li preguntava si celebraria aquell aniversari i des d’aquell moment la conversa no va decaure mai. El periodista va preparar una entrevista de preguntes curtes que no donessin marge a Aznar per pensar gaire la resposta. Cada qüestió preveia la resposta del polític per encarar millor la següent pregunta o mostrar-li unes imatges. La recerca a nivell d’arxiu era extraordinàriament acurada per posar en entredit el seu discurs. La tria de moments clau durant els anys de presidència d’Aznar, algunes troballes insòlites com el fragment d’una entrevista d’Isabel San Sebastián en què Aznar era molt suau amb l’esquerra abertzale i la recuperació d’escenes que evidenciaven la megalomania del personatge, com aquelles en què presumia de beure vi encara que hagués de conduir, transportaven l’espectador al clima polític i les sensacions d’una època. El mateix Aznar no va tenir més remei que felicitar el periodista: “¡Ha trabajao!”, li va reconèixer. El polític va aguantar molt bé les envestides d’Évole, sovint amb habilitat dialèctica i de tant en tant amb una barra descarada i fatxenda, especialment en tot l’afer dels atemptats de l’11-M. Era tan obvi el plaer d’Aznar autoobservant-se en les imatges del passat que Évole li va haver de preguntar: “¿Se gusta usted?” El seu riure malèvol va servir per constatar que sí. La prepotència d’Aznar li permetia gaudir d’aquella festa i fins i tot es va fer l’autoregal d’enviar-li un dard enverinat a García Ferreras des de La Sexta.
A nivell visual, la fluïdesa, la intensitat i el bon ritme de la conversa es van veure entorpides per una ostentació de la realització que fins i tot resultava molesta. Una cosa és l’exigència a nivell d’imatge i certa voluntat de connotar el personatge d’efluvis sinistres, i l’altra unes pretensions visuals que adquirien un protagonisme gratuït que entorpien la concentració en una entrevista impecable. Els plans detall que només mostraven el nas, els llavis i la papada d’Aznar eren tan innecessaris com desagradables. I la prova és que, en el moment demolidor en què Évole li va ensenyar les imatges del casament de la seva filla on desfilaven corruptes il·lustres com Correa, el Bigotes i Bárcenas, no va caldre cap lupa per veure la incomoditat d’Aznar i la seva ganyota de dolor. Un simple primer pla va revelar l’estocada al convidat a un minut d’acabar l’entrevista. Va ser l’instant en què va quedar clar que, en aquell vint-i-cinquè aniversari, al final Évole li va esguerrar la festa.
