Evocació de Carles Riba (1959)

De l’article de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) en el darrer número de Germinabit (VIII-IX-1959), edició dedicada íntegrament al poeta Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) arran de la seva mort esdevinguda tal dia com avui de fa seixanta-cinc anys. Germinabit sortia com a “circular de la Unió d’Escolans de Montserrat”. La seva continuïtat renovada a partir del mes següent (octubre de 1959) va ser la revista Serra d’Or. El caràcter confessional de les dues publicacions catalanistes desconcertava als censors franquistes. Foto: la parella de poetes Clementina Arderiu i Carles Riba a la seva casa de Cadaqués.

[...] Hi ha dos moments culminants, em sembla, en la vida de Carles Riba: el Congrés de Poesia de Segòvia (1952), i l’homenatge de Cadaqués, l'any següent. Són dos moments que es complementen. Del primer no en vaig ésser testimoni. Però els seus efectes eren ben visibles, i encara perduren, en tots els qui van tenir la sort d'ésser-hi. No em refereixo únicament a Foix i Manent, que ens han explicat després, deu vegades, i sempre amb emoció, la insòlita escena d'un home pledejant a Segòvia, amb coratge i prudència, amb tendresa i duresa, fins a fer vessar llàgrimes, els interessos de la nostra cultura i de la nostra espiritualitat col·lectiva tan malmesa. L'any següent, a Salamanca, vaig llegir en els rostres dels escriptors no catalans la vivesa de l'impacte produït per Carles Riba amb les seves intervencions. A partir d'aleshores el nom de Riba anava pel món amb l’eficàcia d'una revelació. Amb ell es revelà el nostre país somort, la seva perennitat sota les cendres. A Cadaqués, una casa, humil pel que ell mereixia, però bella, marinera i ben guarnida d'obres d'art, fou ofrenada a Carles Riba en ocasió dels seus seixanta anys. Què diré d'aquell acte? Va ser, per a nosaltres i per a ell, un dia de felicitat. Vàrem, literalment parlant, evadir-nos durant unes poques hores. Per a ell i per a nosaltres va ser un conte de fades. Aquestes paraules, «un conte de fades», em menen al final. Car, en l’anècdota que ara us diré, es tracta de contes de fades. El més gran dels meus néts té només sis anys, i, més sortós que tants i tants infants a Catalunya, parla, llegeix i escriu en català. Per una conversa, que va sentir, dels seus pares, va saber la mort de Carles Riba. Es tractava del «seu escriptor», car el llibre de lectura del meu nét era i és l'admirable traducció catalana que el poeta de les Estances va fer dels contes de Grimm. I l'endemà d'haver sabut la trista nova, acostant-se, preocupat, a la seva mare, li va dir: «I, doncs, ara, mamà, qui traduirà els contes de Grimm?”. Simplement, això. Però això vol dir que no som nosaltres, els qui hem estat els seus companys i els seus amics, a les redaccions, als Congressos de Poesia i als Ateneus, ni els qui l'han tingut com a mestre a la universitat, o els qui l'han sentit, amb aquella veu, apassionada i clara, en una conferència o al final d'un banquet, els únics que enyorem Carles Riba. Hi ha també un infant de sis anys que el troba a faltar. Recordeu que Riba, entre els seus mèrits extraordinaris de poeta, crític, traductor, conferenciant, i potser àdhuc per damunt d'aquests mèrits, té el d'haver, en una hora crítica, mantingut la fe i l'esperança entre els joves. Aquest plany d'un infant català, penso que hauria agradat a Carles Riba de sentir-lo. Jo el deixo damunt la seva tomba tendra, com una flor. I m'aferro a pensar que el meu Carles Riba és també el Riba del meu nét.