Com evitar el pitjor?
En el context d’una societat de relativisme de valors, de diversitat cultural i personal, el principi d’autoritat ha quedat certament molt minvat. Per principi d’autoritat no s’entén un autoritarisme. L’autoritarisme reprimeix. Ha d’actuar per fer que l’obeeixin. En canvi, l’autoritat s’imposa d’una manera natural, gairebé sense fer res. Només una mirada seria suficient perquè qui es desvia dels valors socials establerts torni al ramat. Això deia Durkheim a finals del segle dinou, quan va definir l’educació com un sistema d’inclusió adaptativa de les generacions més joves en el món de les generacions més velles. Era l’època del patriarcat i de les institucions fortes. Avui dia rebutgem el patriarcat. L’impugnem. Tampoc tenim institucions fortes: han quedat foradades en un qüestionament constant per part de qui les viu. La política s’ha convertit en una modalitat de la gestió administrativa. La llei ha emmalaltit, o ha estat substituïda per un conjunt de normes. Els límits que regulen o organitzen les pràctiques socials s’han difuminat. Després d’aquest inici, qui llegeix aquest article pensarà: “Ara ve allò de qualsevol temps passat fou millor”. Doncs no! La meva descripció pretén obrir perspectives. Com va dir Nietzsche, “si no hi ha Absolut, tot són perspectives”.
Vivim en un món on inventar fronteres que no s’havien establert prèviament. El llenguatge també ha canviat. Les paraules indisciplina, transgressió, delinqüència, tan utilitzades en entorns educatius anteriorment, han quedat obsoletes. Vivim per fora de les veritats absolutes i això potser ens fa ser més oberts. Les veritats absolutes han tocat el dos… però alerta! Com ja advertí Jacques Lacan, la satisfacció desbocada que ocupa l’espai de la polis contemporània pot provocar el retorn d’altres coses més sinistres. Un exemple de satisfacció il·limitada seria l’impuls al consum. Els objectes comprats compleixen una funció que no els pertoca. En lloc de servir de límit, fan de motor per obtenir més, més i més, cosa que augmenta la frustració i la solitud. En altres mots: actualment sorgeix una forma de satisfacció que no sap gaire on posar-se. La figura de l’autoritat no era justa, però organitzava la satisfacció. Avui es tracta de buscar altres formes del límit que regulin les pràctiques socials, defugint la reducció a les normes i el retorn a l’autoritarisme.
Un món de la satisfacció il·limitada condueix sempre a l’angoixa. No falla. No n’hi ha prou amb les petites reglamentacions o amb els gadgets per construir un vincle amb els altres. El mercat de les identitats -ser igual, pensar igual, actuar de la mateixa manera- ha substituït el que John Dewey anomenà “comprensió comuna” i ha empobrit el debat públic. O estàs a favor d’una cosa o hi estàs en contra. No hi ha ambigüitat ni intermedis. La conducta d’evitació inclou cada vegada més la por a ser contaminats per les opinions de qui confronta el nostre punt de vista. El present és, en aquest sentit, concebut com un problema. Llavors surt al rescat la veritat absoluta. Per a molta gent, la solució per al present és tornar al passat... a l’obscurantisme d’un passat que no passa pàgina.
Quan les societats es veuen confrontades a una crisi dels topalls i la satisfacció il·limitada acaba per substituir el vincle social, hi ha qui vol tornar enrere per rescatar una seguretat sempre fictícia, en lloc d’inventar noves fórmules per viure junts. Llavors sorgeixen els extremismes, els fonamentalismes i els populismes. Són la llaminadura més preuada per a qui vol, finalment, fer dissabte i endreçar. Només que l’ordre (i amb ell la temible “neteja”) que es pretén restaurar és molt més mortífer que l’anterior.
La història de l’educació està carregada de moments en què la suposada restauració del que hi havia abans provoca estralls. Multiplica la violència del passat, imposant una veritat absoluta sense discussió: exclou qui no s’hi vol avenir. Per evitar el pitjor retorn al passat, cal educar els nens i les nenes en les veritats relatives, des de la certesa que no tot ja està vist i que hi ha encara molt per veure. El present no és un problema ni ho serà mai: és una oportunitat. El que encara està per veure no es pot comprar ni fer entrar en el mercat de l’oferta i la demanda. El que encara està per veure s’escola per dins les esquerdes de les converses difícils, quan l’altre no està disposat a dir o a fer el que voldríem. En aquest punt, l’educació per a la democràcia té una assignatura pendent si volem evitar el pitjor.
