La mort digna: prudència i context

Institut Borja de Bioètica - Universitat Ramon LlullEl cas d’Ángel Hernández i de la seva esposa, María José Carrasco, ha tornat a posar damunt de la taula mediàtica la qüestió del suïcidi assistit i de les diverses formes en què s’entenen l’eutanàsia i la mort digna. Segurament, el fet que es gravés audiovisualment la mort de María José Carrasco i el fet inèdit de la posterior autoinculpació, la detenció i la imputació criminal davant un jutjat sobre violència de gènere d’Ángel Hernández han significat un salt qualitatiu en el debat. S’entén, llavors, l’interès concedit pels mitjans de comunicació a aquest assumpte.

Però quan es fa l’associació immediata del cas a la necessitat de regular la pràctica del suïcidi assistit, cal fer-ne una anàlisi, i qualsevol persona que tingui formació en bioètica aprèn que és imprescindible conèixer ben bé totes les dades que envolten un cas abans d’adoptar qualsevol posicionament. I d’aquest falta molta informació i més referències sobre el context que ha envoltat aquesta parella d’ancians. El context significa i dota de sentit les decisions, i no és possible jutjar com cal aquestes decisions si no es coneixen prou els detalls contextuals.

El primer que crida l’atenció en contemplar el vídeo que s’ha publicat és la solitud dels dos protagonistes. Només apareixen ells dos i transmeten aïllament, desemparament. Dues persones abandonades a la seva sort que han hagut de prendre en solitari decisions molt greus. Aquesta aparent desatenció commou profundament.

Per tant, la manca d’informació disponible als mitjans sobre els antecedents i el context familiar, social i principalment assistencial de María José Carrasco i el seu marit imposa cautela i prudència a l’hora de jutjar els fets.

La veritat sovint està composta de molts elements i el plantejament de debats a l’opinió pública es pot simplificar tant que pot obviar els detalls. Per exemple, el suïcidi assistit està regulat a Espanya. L’article 143 del Codi Penal regula la jurídicament anomenada inducció i cooperació al suïcidi. Aquest article es troba inclòs en el títol dedicat a l’homicidi i les seves formes. L’apartat 4 d’aquest article 143 és el més pròpiament aplicable al cas d’Ángel Hernández, que és un tipus atenuat. Diu així: “Qui causi o cooperi activament amb actes necessaris i directes en la mort d’un altre, per la petició expressa, seriosa i inequívoca d’aquest, en cas que la víctima patís una malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar, serà castigat amb la pena inferior en un o dos graus a les assenyalades en els números 2 i 3 d’aquest article”.

Per tant, el debat més aviat s’hauria de plantejar en termes de despenalització o descriminalització de la cooperació al suïcidi tal com està prevista en l’art. 143.4 i no en termes de la seva regulació, aparentment sorgida d’una llacuna o una falta de previsió legal que, com es veu, no existeix en realitat.

En tot cas, resulta imperatiu resoldre, almenys, quatre aspectes que són imprescindibles per valorar el supòsit exhibit davant el públic. El primer és esbrinar si María José Carrasco comptava amb suport pal·liatiu i quin tipus de suport rebia. En cas negatiu, seria gravíssim i caldria un debat a fons de per què no en rebia. La segona pregunta és saber si el matrimoni havia perdut la confiança en l’equip professional de pal·liatius a l’hora d’expressar el seu patiment.

En tercer lloc, si hi havia equip de suport de pal·liatius i se li havien expressat les dificultats que esmenten, la pregunta seria quin maneig s’havia proposat des de l’equip per abordar la simptomatologia refractària, o si s’havia arribat a valorar una sedació per patiment existencial. Finalment, si, tot i existir el suport d’un equip professional de pal·liatius, van preferir dur a terme el desenllaç conegut ara.

Per això, si com a resultat de la notícia es focalitza aquest debat només en l’eutanàsia, s’estaria desviant de la resta de debats necessaris, que són els següents: la qualitat dels serveis pal·liatius previs a una decisió, la necessitat de maneig correcte i de l’adhesió del pacient als professionals de pal·liatius, l’abordatge professional dels símptomes refractaris i el patiment existencial.