Eurovisió al Congrés

Molt desorientada ha d'anar una esquerra que s'agafa a un concurs de cançons per convertir-lo en matèria de reivindicació i debat públic, però és exactament el que ha passat amb el Benidorm Fest, celebrat el cap de setmana passat. Com deu saber més o menys tothom, el certamen va tenir com a resultat —contra pronòstic i amb polèmica inclosa— que la representant d'Espanya a Eurovisió no fos la catalana Rigoberta Bandini (que canta sobre l'alliberament dels pits i per tant representa el feminisme) ni el grup Tanxugueiras (que canten en gallec i altres llengües vernacles i per tant representen la diversitat lingüística), sinó la també catalana –d'Olesa de Montserrat– Chanel Terrero, que canta sobre tornar bojos els daddies fent doom doom amb el boom boom per Miami, i que per tant representa el sexe remunerat i els valors de la dretota de tota la vida.

D'acord, Eurovisió és un festival ranci i més aviat caspós, però això també ho sabem de sempre. Si els progres ens hem volgut empoderar fent-nos nostre un festival que ja només servia per enviar-hi candidats irònics com Chikilicuatre, i de sobte fer veure que hi lliuràvem una altra guerra cultural sense solta ni volta, és el nostre problema. I mirin fins on deu arribar, aquest problema, que el sindicat CCOO ha demanat a RTVE que deixi “sense efecte” la victòria de la cantant Chanel i ha sol·licitat les actes de les votacions del Benidorm Fest, mentre que els grups parlamentaris del BNG i de Galícia en Comú, assumint la representació del club de fans de Tanxugueiras, han dut la qüestió al Congrés de Diputats, en forma de diverses preguntes parlamentàries que han presentat aquest dilluns mateix. Ignoro quin resultat tindran, perquè, com que ja no tenen sentit les preguntes, tampoc en podran tenir les respostes. Tant se val: fa temps que la norma fonamental del joc de la política és, precisament, l'absurd, l'absència de sentit, la gesticulació sense contingut. Tant se val el PP difonent a tort i a dret imatges de Pablo Casado envoltat de vaques i ovelles, com l'esquerra suposadament transformadora fent casus belli de la tria de la cançó que va a Eurovisió (i equivocant-se, perquè després d'haver sentit enraonar la cantant Chanel, i de veure la seva padrina tota entusiasmada a Olesa, tractar la seva victòria com un assumpte d'estat serà una acció antipàtica que se'ls girarà en contra).

Fer una cançó als pits no és feminisme, cantar una cançó en una llengua “cooficial” no és diversitat lingüística, i queixar-se d'Eurovisió no és fer política progressista. No haurien de ser-ho en una democràcia evolucionada i pleníssima, com se suposa que és l'espanyola. Ara bé, no és un mal tan sols d'Espanya: en una societat occidental en què el cinisme i l'escenificació s'han convertit en la pauta, en què la queixa i la revolució funcionen com a reclams publicitaris, indignar-se contra el Festival d'Eurovisió, o contra els nans de la Blancaneu, o contra qualsevol cosa que tingui sentit, s'ha convertit en la cosa més semblant a la revolta que molts són capaços de concebre.