D’on sou, vosaltres? Jo soc un català d’Europa. Confesso, fins i tot, un deix de mala consciència eurocèntrica. A Europa, en general, m’hi sento com a casa, en especial a Itàlia i Anglaterra (ja sé que han marxat de la Unió, però són Europa). El fred em tira enrere als països del nord. En molts llocs no hi he estat, però els he llegit, els he gaudit culturalment. La cuina, esclar, la mediterrània. La de l’oli d’oliva, que diria Josep Pla. Ell també era un europeu viatger, alhora practicant i escèptic, una mica a la manera fin de siècle de Zweig. Però més vital. Quan a principis del segle XX els catalans havíem aconseguit fer-nos europeus, de cop amb la guerra tot es va esfondrar. Ara l’ombra allargada de la ultradreta tampoc no augura res de bo.
En altres latituds planetàries em trobo fora de lloc, incòmode, estrany. Com diria Najat El Hachmi, què hi vaig anar a fer al Marroc? El viatge el vaig fer acompanyat d’un guia amic que tenia com a parella un marroquí, cosa que va mitigar la possible impostura exòtica. Hi vaig anar empès per la família i en vaig tornar captivat, però turista al capdavall. Anys enrere vaig ser a Egipte i, il·lús de mi, se’m va acudir anar a Alexandria a la recerca del rastre del Quartet de Lawrence Durrell: només hi vaig trobar decadència. Encara no hi havien construït la biblioteca. Pobre de mi, buscava l’Europa colonial, lògicament menyspreada pels egipcis d’avui.
A Europa puc ser-hi com a ciutadà, puc entendre el que veig i discutir el que no m’agrada. Puc avergonyir-me amb coneixement de causa de la manera com tractem els forans: com si fossin transparents, o directament enemics, amb racisme i classisme. Puc criticar, puc gaudir, puc comparar. És com passejar-te entre parents, en sé intimitats, històries, costums, misèries. Tot m’interessa i m’encurioseix. Malgrat les barbaritats del passat i del present, mantinc un secret orgull civilitzatori llibresc, artístic. Em perdria per molts pobles i paisatges, viuria en algunes ciutats, començant per la Venècia de Ticià o la Cambridge de Bertrand Russell. A cada ciutat visito el museu d’història, el jardí botànic, el mercat, el cementiri. Per saber quina idea donen del seu passat, què mengen i com tenen cura de la natura i dels morts. Europa, per a mi, és això, un caldo carregat de memòria, saborós.
També és, esclar, les guerres de religió i les nacionals, els genocidis i les fronteres, o el colonialisme. Prefereixo quedar-me, tanmateix, amb ciutadans de diferents països i èpoques que, sense renunciar a les seves llengües i pàtries, van sentir l’ideal humanista europeu: Erasme de Rotterdam, Michel de Montaigne, els esmentats Zweig i Russell, o Simone Weil i Hannah Arendt. A casa nostra, podríem remuntar-nos a Ramon Llull, però al segle XX vam tenir savis que van mirar continent enllà amb intel·ligència i passió com el pare Batllori, Joan Fuster i Josep Fontana.
Ara tenim eleccions. A tothom li fa mandra anar a votar. Ningú acaba de ser realment conscient de la importància d’això de Brussel·les. És com si l’Europa viscuda, viatjada, cultural, econòmica, acadèmica o turística no tingués res a veure amb la política, tan bescantada. La distància mental és fabulosa i desastrosa. ¿Som europeus o no ho som? Podem anar amunt i avall del continent amb llibertat. Ens hi podem exiliar quan Espanya ens persegueix, oi? Esclar que la UE ens ha decebut, esclar que els estats defensen els seus interessos, esclar que els catalans no tenim estatus polític propi, esclar que hi ha hagut el Brexit i que Ucraïna es dessagna. Tot això és així. Però des del realisme del nostre racó, no podem renunciar a voler més i millor Europa, una realitat avui amenaçada per la Rússia imperial de Putin, en competència econòmica amb la Xina dictatorial i espantada per si l'amic americà cau de nou en mans de Trump. Si deixem que la ultradreta segueixi creixent, el perill d'un nou col·lapse augmentarà. Com diu Edgar Morin, la disjuntiva està entre involució o humanisme. Jo, per si de cas, aniré a votar. Com a català d’Europa.
