Dia 'Europeu' de les Víctimes dels Crims Estalinistes i Nazis
Dins un taxi, sortint de Riga cap al bosc de Bikernieku, vaig preguntar al conductor si sabia què havia passat en aquell bosc tan proper a la capital letona. Aquest bosc va esdevenir parc memorial gràcies a iniciatives d’associacions de víctimes a partir del 1986. Però va ser després del 1991 -quan Letònia es va convertir en un estat independent- que es va iniciar la dignificació de l’espai. Més de 50 fosses comunes en una àrea de bosc bàltic on es van executar més de vint mil persones fruit de la repressió nazi: jueus, gitanos, presos polítics, homosexuals i resistents vinguts d’arreu d’Europa. Les massacres i execucions “per bala” van ser una de les pràctiques més esteses i primerenques que van utilitzar els nazis al centre, est i nord d’Europa. El taxista em va mirar de reüll, amb un somriure un xic mordaç, i em va respondre: “Ho sé... Ho sé... Hi va haver letons també disparant a jueus i altres presos allà en aquell bosc ple de fosses... Però, sap?, molts d’aquells jueus eren també comunistes”. Explícitament aquell xofer reconeixia la complicitat local en el crim, però el rebaixava apropant les víctimes al que havia estat i seria l’ocupant -i en part enemic- soviètic.
Aquest testimoni sintetitza el que significa simbòlicament la commemoració del 23 d’agost com a Dia Europeu de les Víctimes de tots els Règims Totalitaris i Autoritaris. Es va aprovar el 2008 com a Dia Europeu de les Víctimes del Nazisme i l’Estalinisme, i es va ampliar el 2009 amb els conceptes autoritaris i totalitaris. Els EUA i el Canadà s’hi afegien i reconeixien la jornada de records amb el nom de Dia del Llaç Negre.
La data del 23 d’agost no és gratuïta: evoca i recorda també que en un dia com aquest del 1939 Molotov i Ribbentrop signaven al Kremlin el tractat de no-agressió entre els règims nazis i estalinistes. Aquest pacte, que va marcar la història i el decurs de la guerra, significava, entre moltes altres coses, que Stalin i Hitler es podien repartir lliurement el pastís dels territoris centreeuropeus i nòrdics ocupats per les seves tropes. Una ocupació que també es validaria en certa forma amb els Acords de Ialta, entre Churchill, Roosvelt i Stalin.
El cas és que la incorporació a la Unió Europea d’aquests països va impulsar una declaració oficial, aprovada pel Parlament Europeu com un dels dies exemplars de la memòria europea. Aquest dia l’assumeixen les institucions europees i també l’Organització per a la Seguretat i Cooperació entre Europa, els Estats Units i el Canadà. I no és estrany que les primeres marxes el 23 d’agost als anys 80 les realitzessin refugiats d’aquests països als EUA i en països de l’Oest. La proliferació, als anys 2000, de museus i exposicions sobre les “ocupacions” va ser majoritàriament promoguda per fundacions d’exiliats que havien fet fortuna a Nord-amèrica, als quals s’han anat afegint els governs locals d’origen.
La resolució del Parlament Europeu va ser aprovada el 2 d’abril del 2009 amb un gran consens polític sobre la forma. El llavors president del Parlament, Hans-Gert Pöttering, va afirmar: “Els dos sistemes totalitaris [nazisme i estalinisme] són comparables i terribles”. Evidentment, terribles ho van ser, però comparables, amb matisos.
La memòria d’aquests països ocupats per dos dels règims més repressius de la història no és la memòria de tot Europa. I aquest relat d’equiparació entre el nazisme i l’estalinisme -o comunisme- no va ser gens ben rebut pels col·lectius de víctimes de l’Holocaust, i més tard va ser criticat per altres víctimes de crims públics d’altres exilis, altres guerres i altres dictadures que van tenir lloc a Europa durant el violent segle XX.
En l’actualitat només nou països integrants de la UE s’han adherit oficialment a la resolució. A Occident pocs estats ho commemoren. És important i simbòlic recordar les dates efemèriques. Però a voltes la justificació identitària d’una part no coincideix amb el tot, i la condemna ferma de les atrocitats per igual no significa que les puguem unificar o equiparar. Els processos van ser brutals i complexos però diversos i múltiples.
Europa és el millor exemple de la multiplicitat de memòries. Configuren la nostra realitat democràtica actual i el mapa sociopolític de l’Europa del present. El mateix concepte d’Europa és una juxtaposició i multiplicitat memorial construïda dia a dia. Amb els seus èxits i els seus fracassos. Aquesta riquesa ens permet afirmar que la diversitat memorial hauria de marcar les polítiques públiques a escala europea. Sense oblidar ni deixar de commemorar el gran pes de les conseqüències del nazisme i l’estalinisme en termes de construcció de relats democràtics, altres processos formen part del nostre patrimoni memorial democràtic: les lluites contra els feixismes, les dictadures, els conflictes armats com la nostra Guerra Civil, els drets civils, els processos de pau i justícia, els moviments democràtics a l’Est, les resistències i les lluites per les llibertats, els exilis o migracions polítiques. I els conflictes relacionats amb la descolonització del segle XX, el tractament memorial en conflictes no resolts o sobre la victimització o el terrorisme, entre molts altres, també han engendrat uns valors transformadors que no poden ser categoritzats en un segon nivell. La multiplicitat i la diversitat ens evitarien entrar en el joc de la competència memorial i, per tant, la competència sobre els subjecte víctima i entre les diferents categories de víctimes.
L’Europa actual ha de reforçar les polítiques de memòria, estar amatent als processos democràtics i els usos del passat en el present i seguir fent seu el 23 d’agost, però juntament també amb el 8 de maig (Dia Internacional de la Victòria Aliada contra el Nazisme) i el 27 de gener (Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust). Amb les seves aproximacions i distàncies. I si la necessitat d’una identitat comuna europea reposa en la memòria o en el passat, trontollarà, perquè la identitat és múltiple com ho és la seva memòria i la seva història. Estic d’acord amb Michael Rothberg quan defineix la memòria com a “multidireccional” i amb Regin Robin quan assevera que, per molt que alguns estats ho intentin, és molt difícil posar flors als monuments en homenatge als soldats soviètics que van lluitar contra el feixisme alhora que donem suport a la construcció (als països bàltics, per exemple) de nous monuments a soldats de la Waffen SS en honor de la seva “lluita” contra l’Exèrcit Roig durant la guerra i contra la dominació soviètica.