Durant anys, els temes a debat en les campanyes electorals europees semblaven tenir escassa relació amb les preocupacions polítiques locals. Amb raó o sense, s’entenia que eren qüestions plenes de tecnicismes, vinculades a obscurs processos legislatius i sense traducció directa en les dinàmiques polítiques nacionals. Això justificava les famoses acusacions de “dèficit democràtic” per subratllar la llunyania entre el que succeïa a Brussel·les i els debats polítics dins de cada un dels estats membres.
Però les properes eleccions al Parlament Europeu mostren que això és un error, que es manifesta en diverses dimensions.
La primera, i que salta més cruament a la vista, és el canvi substancial en la política internacional: ha reaparegut amb força la paraula guerra, que crèiem eliminada de les relacions internacionals i que va justificar la creació, fa setanta anys, del projecte europeista. L’èxit no havia estat complet, però era clara una dinàmica evolutiva cap a la reducció de conflictes, cap a la creació d’institucions internacionals i cap a la formalització d’acords de pacificació. Però avui l’horror torna al primer pla, en llocs com Ucraïna, com Palestina o com (menys televisats, però igualment terribles) Sudan del Sud o el Sahel, que tenen a més múltiples repercussions en tots els àmbits de la vida internacional. Encara que es pot dir que de manera massa lenta, massa feble o amb massa timideses, la UE ha anat adquirint un paper d’intervenció cada vegada més actiu, en favor de la pau i en suport dels bàndols que millor encarnen els valors que promou la Unió, tant per raons de principi com en defensa dels propis interessos: l’arrasament d’Ucraïna, la destrucció de Gaza o l’extermini i deportació de milions d’africans tindrien conseqüències dramàtiques per als europeus.
Hi ha una segona dimensió: l’acció dels enemics polítics de la Unió Europea, que han canviat de discurs, de projecte i d’escenari. Durant anys, les extremes dretes nacionalistes s’han expressat contra la Unió i aspiraven a trencar-la i a fer que alguns països l’abandonessin. Potser ha estat a causa del Brexit (amb el caos que se n’ha derivat), però avui les extremes dretes antieuropeistes ja no volen trencar la Unió: volen aconseguir-ne el control per corcar-la des de dins, mantenint una aparença formal europea però en la pràctica fomentant valors contraris als de la Unió.
Dos dels set grups del Parlament Europeu sortint pertanyen a aquest món, i intenten encobrir els seus projectes amb noms enganyosos, com Conservadors i Reformistes Europeus (del qual forma part Vox) o Identitat i Democràcia (que aplega l’AfD alemanya o l’ex Front Nacional francès), amb clares connexions internacionals amb la política exterior russa o amb l’extrema dreta dels Estats Units.
Hi ha encara una tercera dimensió: la necessitat d’integrar i reforçar la Unió com a gran actor econòmic. La pandèmia de la covid-19 va posar en relleu a la vegada les febleses industrials d’Europa i la possibilitat real de generar una política integrada: els fons Next Generation han representat una política autènticament de la Unió, una política federal de promoció d’inversions encaminades a superar l’estancament. Com posava recentment en relleu l’informe Letta (presentat fa poc a Barcelona al Cercle d’Economia), només actuant d’una forma integrada podran materialitzar-se els projectes d’una Europa verda i una Europa digital, que, pel seu volum i per les seves conseqüències, no es poden plantejar només a escala nacional.
I, a la vegada, només una dinamització econòmica integrada, federal a escala europea, pot permetre el salt a la sempre ajornada “Europa social”, i fer que la Unió pugui adoptar polítiques exteriors (com, per exemple, en la gestió de les immigracions) basades en els propis ideals, i no només en la limitació dels recursos financers o en maniobres d’un govern nacional o altre.
Política internacional, consolidació interna i estratègies de desenvolupament conflueixen en una mateixa direcció: és necessària una dinàmica política més ambiciosa i més integrada perquè Europa esdevingui un actor polític i econòmic a l’altura d’un món en què actuen potències com els Estats Units, la Xina o Rússia, i on els països del Sud Global comencen a adquirir un pes conjunt considerable. Aquest impuls, aquesta dinàmica més ambiciosa, només serà possible si la ciutadania europea s’implica en aquest projecte. I això té un primer requisit: fer-nos presents, votar en les eleccions del 9 de juny, omplir les urnes de vots favorables als partits europeistes.
