Feblesa. A la Unió Europea li queda encara molt per aprendre si de veritat es vol convertir en “el tercer superpoder” que reclama Emmanuel Macron. Fa anys que la UE busca un espai propi en aquest món hiperconnectat: aliat però no sempre alineat amb els Estats Units; rival ideològic de la Xina però econòmicament dependent del gegant asiàtic. Entre uns i altres, però, el poder tou europeu sempre corre el risc d’acabar convertit en material mal·leable.
Europa és una potència necessària; el primer soci comercial tant dels Estats Units com de la Xina, que malgrat tot la tracten com un poder menor. L’hostilitat declarada entre Washington i Pequín marca avui l’ordre internacional. I encara que la UE intenti escapar-se de la lògica de blocs, la seva pròpia feblesa la supedita a una realitat marcada per aquesta confrontació. Només cal veure el context i les repercussions del viatge d’Emmanuel Macron a la Xina.
Mentre el president francès assegurava que com a europeus no ens interessa accelerar una crisi a Taiwan, Xi Jinping es preparava per llançar unes maniobres militars de tres dies que simulaven el setge i el bombardeig de l’illa.
Mentre l’avió presidencial de Macron s’enlairava per tornar a Europa, Pequín desplegava la seva represàlia per la visita de la presidenta taiwanesa als Estats Units.
Esquerdes. El viatge de Macron, autoproclamat una vegada més com la veu d’Europa, acompanyat de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i d’una seixantena d’empresaris francesos, ha acabat en frustració amb la Xina, malestar per part dels Estats Units i la incomoditat d’una part dels europeus i dels francesos que acusen Macron de complicitat amb l’autoritarisme xinès.
Ha quedat clar que les agendes de Brussel·les, París i Pequín no són les mateixes. Macron va anar a la Xina pensant en Ucraïna i Europa. Però Xi Jinping ha respost des de la seva confrontació bipolar amb els Estats Units. I Von der Leyen ha constatat que el pacte comercial i d'inversió que la Xina i la UE van segellar després de 10 anys de negociació ha quedat mort abans de ser efectiu. Els xinesos ni tan sols van voler parlar-ne en la reunió bilateral amb la Comissió.
Mentrestant, les paraules de Macron advertint que la UE ha de resistir-se a fer seguidisme dels Estats Units van sonar a música per a Xi, disposat a interpretar-ho com una esquerda en la unitat occidental davant Rússia.
Necessitats. La Unió Europea és un poder dependent. La feblesa de l’autonomia estratègica europea ha acabat augmentant la supeditació de la UE en les capacitats militars nord-americanes. És difícil per a la Unió marcar distàncies amb Washington quan l’ajuda militar nord-americana a Ucraïna és vital per a una guerra que amenaça d’enquistar-se a l’est del continent.
També ha crescut la dependència europea amb la Xina i amb la seva nova posició dominant en la transició verda. Des de principis del 2022, la UE ha incrementat un 121% la importació de plaques solars produïdes al país asiàtic. La futura llei de matèries primeres crítiques presentada per la Comissió Europea busca reduir, a partir del 2030, la dependència respecte de la Xina, que representa el 60% de la producció global d’aquests minerals i components necessaris per produir plaques solars, però també bateries elèctriques i parts tecnològiques imprescindibles per a les transicions climàtica i tecnològica.
Des del realisme més pragmàtic, Von der Leyen admetia abans de viatjar a Pequín que “no és viable, ni d'interès per a Europa, desvincular-se de la Xina", sinó que cal centrar-se en rebaixar els riscos d’aquesta dependència i "reequilibrar" la relació.
La UE és una potència atrapada en la confrontació estratègica entre un poder ascendent, la Xina, i un altre de descendent, els Estats Units. I tots dos la necessiten per refermar la seva hegemonia.
