Una Europa social

La Unió Europea ha seguit un model d’enginyeria social un pèl rudimentari: la ideologia funcional de la integració pel mercat suposava que la integració social es produiria automàticament. Però hem arribat a un punt en el qual certes decisions ja no són neutres des de la perspectiva de la justícia i impliquen elements majoritaris, de manera que no seran socialment acceptades i legitimades sense un explícit contracte social i un criteri de justícia distributiva.

La integració europea es va centrar gairebé exclusivament, per raons ben conegudes, en la integració econòmica. El dèficit social de la UE resulta de la discrepància entre l’avançada unificació del mercat comú i la insuficient cooperació en les esferes de la seguretat social, el dret laboral i les polítiques fiscals. Mentre que els estats membres han estat capaços d’acordar els passos necessaris per configurar un mercat comú, com la liberalització de la competència, la privatització de les empreses públiques, l’estandardització de les polítiques financeres o la constitució d’una moneda única, han estat força ineficaços a l’hora d’establir criteris vinculants en relació amb la protecció dels treballadors, la seguretat social i els impostos.

A escala europea només hi ha un sistema fragmentat i limitat de redistribució, a través dels fons estructurals i de cohesió, mentre que els criteris de convergència del Pacte d’Estabilitat limiten les opcions dels governs en el seu propi àmbit. En molts àmbits les preferències polítiques de la Unió estan constitucionalment preprogramades. N’hi ha un munt d’exemples: la política monetària es dirigeix a l’estabilitat dels preus en lloc de dirigir-se a la plena ocupació; la política de no discriminació es refereix a l’accés al mercat laboral en lloc de referir-se a la dignitat humana en el lloc de treball; la interpretació que va fer el Tribunal Europeu de Justícia de l’article 125 del Tractat de Lisboa vincula les ajudes financeres al compliment d’una sèrie de condicions i no a la solidaritat; les situacions de dèficit excessiu s’afronten amb programes d’austeritat en lloc d’afrontar-se amb solucions keynesianes…

Tot això es podria resumir dient que la integració legal ha destruït la vinculació entre les relacions laborals pròpies de l’estat nacional i la constitució econòmica europea sense reconstruir les tradicions europees de l’estat de benestar a escala europea.

Ara bé, ¿el projecte d’integració europea és necessàriament liberal? En la meva opinió no, però ho sembla. Repassem diversos fets històrics que poden donar-nos alguna pista sobre si la neoliberalització de la UE és consubstancial i inevitable o una versió i fins i tot deformació del projecte original. L’èmfasi que el Tractat de Roma posava en la integració negativa i la idea del Tractat de Maastricht que la política monetària era un àmbit no polític que havia de ser delegat en experts independents ha estat interpretat per alguns comentaristes com una evidència del caràcter liberal o neoliberal de les institucions comunitàries. Ara bé, que s’hagin realitzat polítiques liberals en el seu nom o que la majoria dels actuals governs europeus siguin conservadors no implica que les institucions sorgides de la integració ho siguin necessàriament. Només cal examinar la història de l’Europa de postguerra per adonar-se de la debilitat d’aquesta interpretació. Als anys 50, més que liberalisme el que hi havia era un acord general quant a la conveniència de les polítiques de planificació i regulació pública. Al llarg de tots aquests anys la integració l’han portada a terme dirigents d’esquerra i de dreta, sostinguda per països amb diferents ideologies polítiques, des dels liberals fins als socialistes. Algunes de les mesures liberalitzadores han estat menys conseqüència d’un impuls ideològic que el resultat d’haver-se adonat que la integració de mercats altament regulats hauria estat impossible sense un esforç de liberalització de les seves economies. És veritat que la jurisdicció europea s’ha dirigit bàsicament a defensar un règim de lliure comerç enfront dels proteccionismes. Ara bé, les regles per assegurar la competència i contra els monopolis no responen a raons ideològiques sinó utilitàries: la impossibilitat d’integrar un grup d’economies fortament regulades sense limitar les tendències intervencionistes dels governs nacionals i les seves pretensions de subsidiar les seves pròpies indústries i productes.

És cert que la diversitat socioeconòmica de la Unió exclou la construcció d’un model social uniforme. Ara bé, no hi ha cap raó perquè l’avanç en la integració europea hagi de seguir una lògica de desregulació neoliberal i sí que n’hi ha per suposar que, si volem que recuperi el suport popular i la legitimació que requereix, ofereixi una protecció social d’acord amb la seva naturalesa, cosa que en el seu actual format sembla incapaç de proporcionar.