Després del discurs del vicepresident nord-americà J.D. Vance a la conferència de seguretat de Múnic i de la reunió de Zelenski amb Trump a la Casa Blanca, es fa difícil escriure sobre una altra cosa que no sigui Europa i el seu futur. La victòria de l’extrema dreta als EUA i el nou ordre internacional que tracta d’imposar han d’esperonar els líders europeus i provocar una accelerada reorganització política del continent. És hora que els europeus ens deixem d’il·lusions sobre com ens agradaria que fos el món, i que adoptem les decisions difícils que cal prendre per fer front al món tal com és. És l’hora del realisme.
La invasió d’Ucraïna ja ens va mostrar la nostra dependència estratègica en defensa i energia. Les polítiques aranzelàries de Trump i el seu ús de l’economia per l’amenaça geopolítica fan palesa la nostra dependència econòmica i tecnològica. I les paraules de Vance mostren que ni en l’àmbit ideològic ens podem refiar dels EUA. Ara sí que hem arribat a la fi de la història de Fukuyama, però no com ell va anticipar. Occident s’ha esquerdat. La nova classe dirigent nord-americana ha comprat el discurs de Putin quan, fa tot just cinc anys, declarava al Financial Times que el liberalisme estava obsolet. Europa es queda pràcticament sola en la defensa de la democràcia liberal i ha de mesurar molt bé les seves forces. Un continent encara políticament dividit i sense autonomia estratègica no pot defensar l’ordre liberal internacional. Ha de fer un exercici de realisme i preocupar-se, per damunt de tot, de determinar bé els seus interessos i conjurar-se per defensar-los.
En aquesta tasca serà fonamental parlar clar als ciutadans: desar l’idealisme a l’armari i encarar la realitat. Com deia Robert Kagan ja fa més de vint anys, Europa s’ha permès durant massa temps viure en un món paradisíac però irreal.
La política europea recent ens proporciona dos exemples clars d’aquesta manca de realisme. El primer ha estat la política de transició energètica per tal d’assolir una economia descarbonitzada. Davant d’un fort moviment ecologista, els dirigents polítics no han tingut el coratge d’explicar a la ciutadania els costos d’aquesta transició. Se'ns ha assegurat que la transició no perjudicaria la competitivitat de l’economia europea, sinó tot el contrari. Fins i tot, amb la nova Comissió, el departament que s’ocupa d’aquests temes s’anomena de Transició Neta, Justa i Competitiva, en un exemple més com a mínim de wishful thinking, si no de pura propaganda.
Un dels conceptes centrals en política econòmica és el de trade-off o dilema. Una situació en què la consecució simultània de dos objectius és impossible per raons pressupostàries o tecnològiques. Per tal d’aconseguir un objectiu, cal sacrificar l’altre, almenys parcialment. En economia aquests dilemes són comuns, no debades és la disciplina dedicada a l’administració dels recursos escassos.
El dilema és obvi en el curt termini. És possible que en el futur el desenvolupament de tecnologies que emeten menys emissions tingui un impacte positiu en la competitivitat, com ha aconseguit la Xina en alguns sectors, però aquest és un efecte indirecte que no compensa l’impacte immediat de les polítiques de transició.
El segon exemple de manca de realisme és l’actual discussió sobre l’increment de la despesa en defensa. Es vol presentar a la ciutadania com si fos una alternativa de cost baix, ja que són despeses que promouran el creixement econòmic, la productivitat i les millores tecnològiques. De nou, no ens enganyem. Més canons vol dir menys mantega, com sempre han afirmat els manuals d’economia. No hem dit durant molts anys que hi havia a Europa un dividend de la pau? Doncs preparar-se per evitar la guerra, naturalment, té un cost, encara que la despesa en armes tingui algun efecte indirecte en el progrés tecnològic.
És millor parlar clar a la ciutadania que no pas recórrer als subterfugis o la propaganda. Cal que no es generin falses expectatives que acaben minvant la credibilitat dels dirigents quan la ciutadania se sent enganyada. A més, és necessari que els votants assumeixin la decisió en tota la seva magnitud i importància. És una política impopular que s’ha de prendre conscientment i que, per exemple, no s’hauria de modificar si en les setmanes vinents, en funció de les negociacions en curs, el conflicte bèl·lic s’estabilitza. El canvi de l’escenari geopolític que vivim ha arribat per quedar-se i Europa s’hi ha d’ajustar, com més aviat millor.
