Dos dies clau per al govern d’internet

Ahir, dia de Sant Jordi, i avui, dia 24, São Paulo haurà estat la capital d’internet. Durant aquests dos dies, nombroses autoritats governamentals, no governamentals, del món empresarial, acadèmic i de la societat civil es reuneixen per celebrar el congrés Net Mundial i per traçar el full de ruta que ha de permetre definir i consolidar globalment els principis de la governança d’internet. Aquesta trobada reuneix, doncs, les parts implicades en la presa de decisions sobre el futur d’internet. Amb aquest objectiu no es podria haver escollit una seu millor, ja que el Brasil és un dels estats que més ha insistit a posar com a prioritat internacional l’elaboració d’una carta de drets i deures que reguli internet.

De fet, fa poques setmanes el Congrés brasiler votava la seva pròpia carta de drets i deures d’internet ( Marco Civil da Internet ), l’esperadíssima norma que els mateixos brasilers van redactar a través d’un procés de participació a internet obert a tothom i que ha estat objecte de moltes negociacions al llarg de cinc anys. No és casual que aquesta norma s’hagi adoptat abans del Net Mundial; de fet, la presidenta Rousseff va demanar al Senat que la votés abans del dia 23 per tal de poder presentar a la trobada -i al món- els principis que el Brasil proposa per regular internet. La cambra alta li ha fet cas: la va aprovar ahir. Marco Civil regula qüestions nuclears per als usuaris de la xarxa. Com a ciutadanes i ciutadans d’internet, esperem poder tenir-hi accés, que no se’ns discrimini a l’hora d’utilitzar-lo, que no se’ns censuri, que les nostres informacions siguin privades excepte les que publiquem a la xarxa, i poder tenir-hi un accés més o menys garantit (en termes de fiabilitat, de qualitat de la connexió, etc.).

Totes aquestes expectatives reflecteixen els reptes que cal abordar a escala nacional i internacional. Parlem de la neutralitat de la xarxa: ¿les empreses poden permetre que usuaris que paguen més tinguin un accés privilegiat a internet? Als Estats Units s’ha respost afirmativament, mentre que el Parlament Europeu acaba de proposar una norma que garantiria la neutralitat de la xarxa a Europa. Parlem, també, de la privacitat, relativa tant a la publicitat d’informacions en línia com al “dret a l’oblit” -poder esborrar la nostra informació de la xarxa- o a la retenció de dades -recordem que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de decidir que la directiva europea de retenció de dades és il·legal, tant perquè exigeix que es retinguin les nostres dades durant dos anys com pel fet que s’obligui a aquesta retenció indiscriminadament i sense cap objectiu concret-. I, finalment, parlem de censura: ¿els estats o les empreses del sector poden decidir unilateralment quins continguts d’internet han d’esborrar-se o bloquejar-se?

Aquest darrer punt és vital davant la pràctica creixent per part dels governs de bloquejar continguts d’internet. Fins fa uns anys els exemples paradigmàtics eren la Xina o l’Iran. En canvi, qui darrerament practica la censura és Turquia, veïna de la UE. Així ho va fer el 21 i el 27 de març amb el bloqueig de Twitter i YouTube, respectivament. Val a dir, però, que el 2 d’abril el Tribunal Constitucional turc ja obligava a desbloquejar Twitter, en una sentència que recordava la que va emetre el Tribunal Europeu de Drets Humans de condemna a Turquia pel bloqueig de Google (cas Yildirim c. Turquia, 2012). Segur que el govern turc ja se’n recordava, d’aquesta sentència, però és que, malgrat les potencials condemnes, censurar internet és molt llaminer pel gran i immediat impacte que s’assoleix (per exemple, vetar la circulació de determinades informacions que perjudiquen un govern pocs dies abans d’unes eleccions).

És per aquest efecte llaminer que cal posar en negre sobre blanc alguns principis garantistes d’internet, tal com proposa el Brasil. No oblidem, però, que els governs no són els únics que tenen poder per permetre’ns o no accedir a la xarxa. Les empreses d’accés a internet i de continguts són un altre lobi que cal vincular a l’hora d’establir aquests principis. De fet, Marco Civil ha trigat bastants anys a veure la llum al Congrés perquè les empreses del sector no aprovaven l’obligació de mantenir totes les dades dels brasilers en servidors ubicats al Brasil. Aquesta obligació, defensada arran de l’afer Snowden, va caure fa poques setmanes per poder tirar endavant la norma.

Si avui el poder passa per la conquesta de la xarxa, qui governi internet podrà establir-ne les normes d’ús. És evident, doncs, que si volem una xarxa en què regnin la neutralitat, la privacitat i la llibertat haurem d’aconseguir que vagin cristal·litzant acords i normes que fonamentin aquests principis.