L’abril d’aquest any vaig escriure aquí sobre un fenomen social amb arrels futbolístiques: més de 4.000 persones congregades al Narcís Sala, un diumenge a les sis de la tarda, per veure un partit del Sant Andreu. Era una barreja d’espectacle familiar i explosió d’orgull localista, més autèntic impossible, l’orgull dels que no surten mai a prime time però que han trobat en els històrics colors de l’equip de futbol del seu barri una raó per viure i per compartir, perquè el partit comença hores abans amb rituals als bars del voltant, té vida pròpia a la grada d’animació i no s’acaba fins que l’afició i els jugadors s’han acomiadat mútuament, hagin guanyat o hagin perdut.
L’ambient és tan passional que el fenomen no ha passat inadvertit als caçadors de tendències, que ja l’han ofert als guiris amb ganes d’emocions locals autèntiques i no engreixades amb els milions del futbol professional, ben bé com les que s’expliquen del futbol de divisions inferiors a Anglaterra.
L’emoció i la rivalitat del futbol existeixen a Barcelona més enllà de la llei del més fort de Barça i Espanyol. Ara és qüestió que les aficions del Sant Andreu i l'Europa no copiïn el pitjor dels clubs de masses i preservin la seva rivalitat de qualsevol violència, perquè aquests episodis se sap com comencen però no com s’acaben. I per evitar accidents també és imprescindible reforçar la seguretat d’unes instal·lacions modestes com els pressupostos. Els partits entre l'Europa i el Sant Andreu han de continuar sent una festa, i no un drama potencial, i tots els implicats haurien d’esforçar-se perquè continuï sent així.
