Berlín, Brussel·les, Kíiv, Washington i Riad són escenari, aquesta setmana, de converses clau per al futur immediat de la seguretat europea. Amb el veredicte de les urnes alemanyes sentenciat, una Unió Europea decidida a evitar un fracàs col·lectiu a Ucraïna busca guanyar-se un lloc propi com a actor decisiu en una pau encara totalment abstracta. Tres anys després de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, i només un mes després del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, la consciència de vulnerabilitat que sent en aquests moments la UE l’obliga a repensar els equilibris i les aliances construïts durant més de mig segle de projecte comunitari. El discurs del vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, a la Conferència de Seguretat de Múnic ja s’ha convertit en el símbol d’aquest trencament existencial de l’eix transatlàntic. Un desafiament presenciat en directe pel que aviat serà el nou canceller d’Alemanya, el democristià Friedrich Merz, que va aprofitar la seva primera aparició després de confirmar-se la victòria de la CDU a les eleccions de diumenge per declarar que Europa ha d’esdevenir “independent dels Estats Units”. Merz té pressa per començar a liderar. “La meva prioritat absoluta serà reforçar Europa el més ràpid possible”, deia l’home que s'ha compromès a enviar míssils de creuer Taurus de llarg abast a Kíiv –una línia vermella que l’encara canceller Olaf Scholz mai va voler creuar– i que parla d’accelerar “una capacitat de defensa europea autònoma”.
L’any 1998, l’aleshores secretària d’Estat, Madeleine Albright, va descriure els Estats Units com “la nació indispensable” en un ordre global que encara es regia per les institucions i la força dels qui van dissenyar el món després de la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, Alemanya ha exercit durant molt de temps d’aquest poder indispensable a la Unió Europea: la primera economia i potència exportadora, el país més poblat i el motor polític que, durant dècades, va fer avançar la integració política europea. Però, si l’arquitectura institucional d’aquella pax americana, que el mateix Donald Trump ja ha declarat liquidada, és avui un edifici caduc, també el lideratge alemany de la Unió és un model gripat que necessita superar alguns frens existencials i constitucionals interns per adaptar-se a la nova realitat europea. Brussel·les espera l’arribada d’una Alemanya amb ganes de liderar. Però no serà fàcil. La UE d’avui –amb una extrema dreta crescuda i amb capacitat de desafiar majories– no és aquella Europa espantada que Angela Merkel va embridar. El món s’ha accelerat. L’agressió bèl·lica russa a Ucraïna ha transformat d’arrel la política de defensa de la Unió i de molts dels seus estats membres. La retòrica del poder dur s’imposa ara des de Washington i Moscou.
Obligada per la urgència, la UE reclama ser tinguda en compte en aquest ordre transaccional de Trump, carregat de retòrica expansionista i procliu a la llei del més fort, que desafia també les garanties de seguretat nord-americana sobre les quals resisteix la Ucraïna de Volodímir Zelenski i sota les quals ha viscut plàcidament una Unió Europea que avui es veu obligada a tallar el cordó umbilical amb un món que ja no és com se l’imaginaven.
Amb un Trump que assumeix l’argumentari del Kremlin, que titlla Zelenski de dictador, que reclama el control dels recursos i les infraestructures ucraïneses, i que sembla disposat a abraçar el dret de conquesta, la UE ha comprès que també ha d’accelerar la seva pròpia via diplomàtica, perquè el món es reconfigura en contra dels seus interessos. D’una banda, alineada físicament i simbòlicament amb Ucraïna, la Unió Europea va participar dilluns a Kíiv en l’acte d’homenatge als soldats caiguts. De l’altra, França i el Regne Unit lideren aquests dies l’ofensiva davant Donald Trump per explicar el seu pla de garanties de seguretat per Ucraïna, que preveu el desplegament de soldats europeus en sòl ucraïnès per assegurar el compliment d’un possible alto el foc.
La guerra entra en el seu quart any amb més de 43.000 soldats ucraïnesos morts i 370.000 ferits, segons les xifres que reconeix el govern ucraïnès, que eleva el nombre de víctimes de l’exèrcit rus fins a 868.000.
Davant els líders mundials que van acompanyar Zelenski en aquest tercer aniversari de la invasió, el president ucraïnès va expressar la seva esperança que aquest sigui l’any “d’una pau justa i duradora” per al seu país. El ball diplomàtic s’ha accelerat.
