La idea que la història no s’ha acabat no necessita més elaboració. Ni s’ha acabat la història ni l’ésser humà sembla disposat a sortir del bucle de la barbàrie que ha anat perfeccionat posant la seva intel·ligència -o, més ben dit, la seva capacitat tècnica- al servei de la més refinada de les brutalitats.
Feia dècades que Europa no veia desafiat directament amb tanta cruesa el seu model polític i econòmic. De fet, fa dècades que el focus geopolític del món han anat virant fins a deixar el Vell Continent a l’ombra dels grans, convertit en un escenari secundari. En teoria, tant els Estats Units com les potències emergents qualificaven Europa de vella dama decadent mentre esdevenia una lateral, pròspera i segura zona del planeta. Una mena de reserva índia de civilització i seguretat social.
Avui la invasió d’Ucraïna va més enllà d’una guerra expansionista d’un megalòman que vol fer renéixer l’Imperi Rus. La invasió d’Ucraïna amenaça la llibertat d’una democràcia que prefereix ser una estrella de la Unió que un satèl·lit sota la bota russa. La Ucraïna de Zelenski vol entrar a l’esfera del respecte als drets humans, la democràcia i una economia lliure, i fugir de la paranoia securitària de Putin.
Gairebé dos mesos després de començar la invasió, els ucraïnesos continuen resistint i allargant la llista de ciutats martiritzades a la manera de l’exèrcit rus. Els ucraïnesos resisteixen amb un cost molt alt i obtenen algun èxit militar, com l’enfonsament del vaixell insígnia de l’armada russa al mar Negre, el Moskva. Un vaixell enfonsat enmig del silenci de les mares dels militars morts i d’una opinió pública adotzenada per la propaganda estatal.
La durada de la guerra i els cops d’efecte ucraïnesos eleven el to de les amenaces de Putin, que parla de “conseqüències imprevisibles” si es continua armant Ucraïna i adverteix que desplegarà armes nuclears al Bàltic si Suècia i Finlàndia ingressen a l’OTAN.
Mentrestant, Europa continua donant allargs a Kíiv, que demana que es talli el subministrament de gas que finança la guerra de Putin. I és que Alemanya està preparant un paquet de 2.000 milions d’euros en ajuda militar, però alhora no s’atreveix a tancar l’aixeta del gas rus.
Putin ha reconegut “certs efectes” de les sancions comercials i anuncia l’adaptació a un nou context. El Banc Mundial parla d’una profunda recessió i d’una caiguda del PIB rus de l’11% aquest any, però les sancions només seran determinants si afecten el petroli i el gas, les principals exportacions russes, que s’han beneficiat d’una espectacular pujada de preus des del començament de la guerra. Europa ha d’estar disposada a fer sacrificis si vol defensar un model de vida que està amenaçat.
Una França dividida i infeliç
El model d’Europa està amenaçat des de l’interior de les seves democràcies. El 24 d’abril, per tercer cop en els últims vint anys, un candidat d’extrema dreta arribarà a la segona volta de les presidencials franceses.
L’habitual temor a l’extrema dreta està desapareixent i l’angoixa i el mal humor porten l’opinió pública al distanciament dels polítics tradicionals. França -com Itàlia o Espanya- viu una incertesa que cristal·litza en una bretxa social i econòmica creixent que divideix la societat entre els que s’han beneficiat de la globalització i els que estan asfixiats per la inflació. Uns i altres semblen haver perdut la por a l’extrema dreta, que veu com desapareix el que s’anomenava “front republicà” amb l’amenaça de l’abstenció.
Éric Zemmour ha donat respectabilitat a Le Pen, que hàbilment ha moderat el seu discurs i ha preferit parlat més del preu de l’energia que de la immigració. S’acosta així a un votant mitjà a qui no agrada que el titllin de xenòfob però que vol ser la prioritat.
La campanya està oberta i, de fet, des del 1965 només dos presidents francesos han sigut reelegits. A la primera volta Macron va obtenir el 28% dels vots, quatre punts més que el 2017, i s’ha centrat en l’ocupació, el creixement i l’acció exterior per esborrar la gestió del covid i la inflació. Macron necessita un bon grapat de vots del líder de la tercera força, Jean-Luc Mélenchon.
Una victòria de Le Pen seria un desastre per a França i per a Europa. No és impossible que un dels motors europeus sigui liderat per una presidenta que expressa admiració per Donald Trump, Vladímir Putin i Viktor Orbán, que vol excloure França de l’estructura integrada de comandament de l’OTAN i que ja no defensa sortir de l’euro però sí desenvolupar el “francesos primer” amb una política d’immigració contrària als valors republicans. No cal dir que l’efecte contagi al continent a traves d’Itàlia i Espanya seria el final del somni d’una manera d’entendre la democràcia i Europa.
