Europa es quedarà sola
Una nova i curiosa versió del que abans s’anomenava el Concert d’Europa s'ha reunit aquesta setmana al palau de Blenheim, al cor d’Anglaterra. Més de quaranta dirigents estatals europeus, juntament amb els principals representants de les institucions internacionals més importants del nostre continent, hi han compartit un dia de converses. Ha estat tot just la quarta cimera de la Comunitat Política Europea (CPE), una idea original del president francès, Emmanuel Macron. Aquesta exclusiva assemblea de poderosos no ha arribat a cap conclusió col·lectiva, però ens brinda una bona ocasió per reflexionar sobre la fragilitat de l’actual ordre europeu.
En primer lloc, ha suposat una gran oportunitat perquè el nou primer ministre britànic, Keir Starmer, demostrés que la Gran Bretanya torna a ser un actor destacat al Concert d’Europa, com havia sigut durant segles. La seu de la cimera rep el nom de Blenheim perquè la terra i els diners per construir-hi un palau es van concedir a John Churchill, primer duc de Marlborough, en reconeixement del seu lideratge a la batalla de Blenheim el 1704. Per bé que els anglesos tradicionalment l’han recordat com una gran victòria anglesa sobre els francesos, en realitat en aquesta batalla, que es va lliurar prop del poble bavarès de Blindheim, les forces britàniques, holandeses, alemanyes, austríaques i daneses es van enfrontar als francesos i bavaresos per defensar el que encara es coneixia com a Sacre Imperi Romanogermànic. En resum, la Gran Bretanya va actuar com una potència europea i es va unir amb un grup d’aliats europeus per enfrontar-se a un altre.
El que estava en joc, tan aleshores com ara, eren els principals càrrecs d’Europa. Però la reelecció d’Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea s’ha decidit en una votació pacífica al Parlament Europeu mentre altres líders europeus alternaven a Blenheim; en canvi, a principis del segle XVIII la qüestió de qui havia de ser el rei d’Espanya es va resoldre amb el mètode europeu més tradicional: una guerra. De la guerra de Successió Espanyola a una “guerra” de successió purament metafòrica a Brussel·les.
Al palau de Blenheim, els amfitrions britànics també podien invitar els seus hostes continentals a veure el modest dormitori on el 1874 va néixer Winston Churchill, descendent del Churchill del segle XVIII. Aquest Churchill del segle XX va tenir un paper crucial en l’alliberament d’Europa el 1945, per convertir-se després en un visionari que defensava una Europa unida i construïda al voltant de la reconciliació entre França i Alemanya.
El lloc i el moment perfectes, doncs, perquè Starmer tirés endavant el reset amb la Unió Europea escomès amb energia pel seu govern. En una declaració prèvia Starmer havia dit: “Ens hi hem d’esforçar més i anar més enllà... perquè les futures generacions mirin enrere orgulloses del que el nostre continent va aconseguir unit”.
Així i tot, la crua realitat és que la Gran Bretanya ha abandonat la UE i el Brexit no es pot revertir amb facilitat, ni tan sols encara que el govern de Starmer hagués manifestat alguna intenció en aquest sentit, que no és el cas. Per tant, el gran interrogant subjacent a aquesta cimera continua pendent de resposta. L’actual ordre europeu no té precedents a la història i avui dia no hi ha res de semblant al món. La major part dels països europeus són democràcies, reunides en nombroses institucions de cooperació pacífica i resolució de conflictes: la majoria d’aquests països són membres de la UE i l’OTAN, gairebé tots pertanyen al Consell d’Europa i tots a l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa, que tot just va fent la viu-viu. Però ¿aquest ordre es va reforçant mentre respon a noves amenaces externes i internes? ¿O comença ara a esfilagarsar-se i ensorrar-se, com els ha passat tard o d’hora a tots els ordres europeus anteriors?
A més de reptes genèrics, com el canvi climàtic, la IA i la immigració, el nostre continent té al davant tres grans desafiaments geopolítics: uns Estats Units sota qui probablement serà el seu pròxim president, Donald Trump; la Rússia de Vladímir Putin i la seva guerra contra Ucraïna, i un món postoccidental (on Occident ja no és hegemònic), que la guerra russo-ucraïnesa ha posat al descobert. Després de l’intent d’assassinat de Trump i de l’anunci de J.D. Vance com a vicepresident seu, sembla cada vegada més probable que guanyi les eleccions presidencials del 5 de novembre; aleshores segurament intentarà obligar Ucraïna a demanar la “pau” amb Rússia i exigirà als membres europeus de l’OTAN que inverteixin més en la seva pròpia defensa. En una entrevista del mes passat, Vance donava a entendre que un acord de pau per a Ucraïna podria consistir en congelar les línies de divisió territorial “en algun lloc prop d’on són ara” i en garantir la independència de Kíiv “però també la seva neutralitat”. Seria una derrota per a Ucraïna i una victòria per a Putin.
Pel que fa a la seguretat europea en general, Vance va escriure en un comentari recent al Financial Times que “els Estats Units han cobert les necessitats de seguretat d’Europa durant massa temps”. I afegia: “Veient com s’atrofia el poder europeu sota un protectorat nord-americà, és raonable preguntar-se si el nostre suport no ha propiciat que Europa deixi de preocupar-se de la seva pròpia seguretat”. És una bona pregunta. De fet, és molt estrany que, quan ja fa més de 80 anys que les forces nord-americanes van desembarcar a Normandia –juntament amb les britàniques i canadenques– per alliberar l’Europa occidental del nazisme, el Vell Continent encara depengui tant del que se’n diu l'US pacifier, “pacificador nord-americà”. (En anglès americà pacifier també vol dir xumet.)
Ara als europeus ens toca ajudar Ucraïna a aconseguir, el 2025 o el 2026, una cosa que es pugui considerar una victòria creïble i, alhora, fer els esforços necessaris que requereix la nostra pròpia defensa. Per molt que, a la recent cimera de l’OTAN a Washington, s’hagi celebrat el suport occidental a Ucraïna i l’augment de la despesa europea en defensa, Europa encara està lluny de tenir la voluntat política col·lectiva i els mitjans militars necessaris per assolir tota sola el primer d’aquests objectius, i el segon també planteja molts dubtes. La victòria de Putin no seria només una tragèdia per a Ucraïna; també comportaria la desestabilització crònica de l’ordre europeu construït a partir del 1945 i des del 1989 ampliat a Centreeuropa i l’Europa de l’Est.
Mentre Occident s’unia, en línies generals, per donar suport a Ucraïna i sancionar Rússia, ha vist com la Xina, l’Índia, Turquia, el Brasil i Sud-àfrica estan d’allò més satisfets de continuar fent negocis amb aquest agressor neocolonial. El xinès Xi Jinping i l’indi Narendra Modi consideren que Putin és un aliat valuós. I aquestes grans i mitjanes potències no europees tenen ara fins i tot prou força econòmica i militar per contrarestar les iniciatives d’un Occident unit. Així doncs, la guerra d’Ucraïna posa de manifest que hem entrat en un món postoccidental.
Això fa possible per als països de tot el món adoptar el que Modi ha anomenat “multialineació”: cultivar vincles múltiples i canviants amb diferents socis a la recerca dels interessos propis. I a Europa mateix, Sèrbia ja ho ha fet i li ha anat prou bé, i també –amb gran escàndol– l’Hongria de Viktor Orbán, tot i ser membre de la UE i de l’OTAN. Només cal fixar-se en els últims viatges d’Orbán per parlar de la “pau” i la capitulació d’Ucraïna amb Putin, Xi i Trump. ¿I endevineu on tindrà lloc la pròxima reunió de la CPE, aquest cacofònic Concert d’Europa? A Budapest al novembre, amb Trump o Vance com a convidats d’honor.
Així doncs, vet aquí l’Europa que es reuneix durant un dia als salons daurats del palau de Blenheim: dividida entre uns reptes externs que fan clarament necessari un poder europeu més concentrat i eficaç, i els interns, que fan poc probable que ens en sortim.
