A l'entrevista d'Esther Vera amb Timothy Garton Ash, l'historiador fa una síntesi del seu recent assaig Europa (que aquí acaba de publicar Arcàdia). Són una bona descripció —l'entrevista i el llibre— d'on ens trobem com a europeus, com a membres d'una entitat anomenada Unió Europea. La idea que aquesta Unió pot trencar-se i naufragar, més enllà d'un bon argument per presentar un llibre, és un advertiment consistent. Molts estam —estem— avesats a donar per descomptada l'existència de la UE, però els motius per témer per la seva integritat (des de la pressió de grans superpotències enemigues com Rússia i la Xina fins a la descomposició que aporten populismes com el d'Orbán, o el gran daltabaix del Brexit) són molts i no són menors. La desafecció de molts ciutadans també és important: les dretes extremes i ultres són antieuropeistes per definició, i a l'altre costat ideològic, molts ciutadans d'esquerres, o simplement progressistes, senten sovint decepció i desànim pel paper de la Unió Europea en qüestions transcendents: les guerres actuals d'Ucraïna i de Gaza en són bons exemples, com també ho és —de sempre— la seva incapacitat per desenvolupar una política migratòria comuna i basada en el respecte als drets humans. El fet de ser, com se sol dir, un club d'estats (i, per tant, sovint escassament sensible a les necessitats de les minories nacionals) tampoc és engrescador.
I, tanmateix, cal ser europeistes. L'europeisme no és una qüestió de fe, sinó de memòria. Com explica el mateix Timothy Garton Ash, el primer valor de la Unió Europea, i el motiu pel qual es va fundar, és ser un espai de pau. Aquest objectiu s'ha acomplert únicament dins les fronteres de la Unió, però és que això no és poca cosa. Especialment com a súbdits del Regne d'Espanya, i com a ciutadans dels Països Catalans, podem estar ben segurs que la pertinença d'Espanya a la Unió Europea ha estat clau per evitar, en aquestes últimes dècades, que el sistema polític espanyol cedís al guerracivilisme que aquests dies hem vist campar pels carrers de Madrid, Barcelona i altres ciutats de l'Estat. De la mateixa manera (ho diu també Garton Ash) que Europa encara no s'explica sense tornar al 1945, Espanya també segueix sense poder explicar-se sense partir del 1939.
Si les manifestacions ultres (amb eslògans i simbologia neofeixista, amb amenaces de mort cridades a cor) i la bel·ligerància dels partits de la dreta nacionalista són la pregunta, cal saber trobar la resposta. La reunió de tots els repudiats per l'Espanya autoritària al voltant d'un govern i d'una idea de reforma en profunditat de l'Estat pot ser una manera de començar a construir aquesta resposta. La Unió Europea hauria de ser una altra part de la resposta, amb un aprofundiment en la idea (de tradició ben europeista, precisament) de respecte i estima per la diversitat lingüística, cultural i nacional. Per aquí hi ha un camí a recórrer. L'alternativa són les hordes vociferants i una dreta retrògrada recolzada en un cap d'estat i una magistratura tristament parcials.
