En un text memorable, George Steiner es va preguntar per la idea d’Europa. I va concloure que un dels trets definitoris d’Europa eren els seus cafès –els cafès de Baudelaire, Pessoa o Kierkegaard–. No sé què diria Steiner si veiés que vint anys després del seu assaig cada vegada hi ha menys cafès com els seus i més franquícies de multinacionals. Els cafès europeus han patit la revolució industrial, que ha arribat als serveis, com abans a la manufactura. Molts cafès tradicionals han tancat o s’han reconvertit, estandarditzats en cadenes globals d’establiments, cadascun igual als altres en decoració i amb la mateixa carta. Han canviat els cafès i han canviat els clients i on Steiner parlava de locals amb diaris enfilats en una costella de fusta a disposició dels clients que hi anaven a badar o a fer tertúlia, ara hi ha un nou públic que busca wifi i endolls pels portàtils.
Els cafès de la idea d’Europa de Steiner formaven part d’un paisatge a escala humana, un altre tret definitori d’Europa. Europa, un espai relativament petit, intensament poblat des de fa mil·lennis, amb ciutats compactes, que registren moltes capes històriques i acullen usos socials i econòmics que se superposen i es mesclen. Sí, podem dir amb Steiner que Europa és la successió i la combinació dels seus paisatges.
Però el paisatge, com els cafès, és quelcom dinàmic, no és una postal clavada al suro del temps. Els urbanistes i geògrafs defineixen el paisatge com la suma d’una primera natura i una segona natura. La primera és el conjunt d’espais físics i geològics, costes, platges, rius, muntanyes, boscos, etc. La segona és el conjunt d’edificacions i infraestructures que els humans hi hem anat afegint al llarg del temps: pobles i ciutats, carreteres, vies de tren, ports, etc. La primera natura és el capital natural, el capital no creat, que dona suport i proveeix els serveis ecosistèmics bàsics per a la vida –aire net i regulació de la temperatura, biodiversitat, aigua, aliments o processos biològics diversos–. Però el paisatge està definitivament governat pels humans a través de la segona natura, que modifica la primera.
El paisatge és dinàmic. No és el mateix el paisatge de la revolució neolítica que el paisatge de la primera revolució industrial o de la segona o de l’actual. No és el mateix el paisatge de camins amb carros i mules que el d’autopistes amb cotxes, el de carrilets que el de TGV, el de centrals tèrmiques o nuclears que el d’aerogeneradors i plaques solars. Admesa la dependència econòmica i política del paisatge, la pregunta pertinent és com s’ha de gestionar.
La clau és respectar el capital natural que encara no s’ha malmès i restaurar i regenerar la resta. L’adaptació al canvi climàtic demana fer una passa enrere en moltes infraestructures públiques i privades construïdes al litoral les últimes dècades i indefensables actualment. No només no s’ha de construir més, s’han de tombar moltes coses. En veure la polèmica per les noves urbanitzacions a Aigua Xelida a la Costa Brava, a Cala Pada a Eivissa o a algunes cales de Mallorca, hom pensa que encara ara moltes coses s’estan fent exactament al revés de com tocaria.
Davant la constatació que més del 80% dels hàbitats terrestres i marins de la Unió Europea estan en mal estat, la Unió ha aprovat una llei de restauració de la natura (LRN). Amb un recorregut polític llarg i complicat, però finalment aprovada, l'LRN és força ambiciosa en objectius i en terminis d'aplicació. Els estats membres han de restaurar un 30% dels ecosistemes i hàbitats degradats –boscos, praderies i pastures, zones humides, rius, llacs, costes i espais litorals, etc.– perquè passin d'un estat deficient a un estat bo l'any 2030, el 60% el 2040 i el 90% el 2050. En un primer moment, els estats han de donar prioritat a la restauració dels espais inclosos a la Xarxa Natura 2000. La llei estableix que, una vegada restaurats i tornats a bones condicions, els estats vetllin, mitjançant plans nacionals, perquè els ecosistemes no es deteriorin de nou.
L'LRN emfatitza la biodiversitat, els pol·linitzadors i la restauració de zones humides drenades. Pel 2030 els estats han d’haver posat en marxa mesures per restaurar els boscos i els ecosistemes forestals, plantar més de tres mil milions d'arbres a la UE i restaurar almenys 25.000 km de rius. A més, els estats han d'assegurar que pel 2030 no hi hagi pèrdues de les àrees verdes urbanes ni de la capçada arbòria dels ecosistemes urbans respecte a 2021, amb augments consistents, i controlats cada sis anys, després de 2030.
En definitiva, com evolucionin els paisatges europeus en les properes dècades depèn de les nostres institucions i de les polítiques que implementin. No és una fatalitat. Hi ha recursos, hi ha instruments i, si hi ha voluntat, hi ha marge per fer les coses bé i anar endavant, en lloc d’anar enrere com els crancs.
