La nit electoral, amb la caiguda del govern de França, amb Alternativa per a Alemanya com a segona força a Alemanya, amb la victòria paroxística de Meloni a Itàlia i amb la pujada general de l'extrema dreta, no per esperada menys alarmant, corrobora que les esquerres europees segueixen sense trobar el seu lloc al segle XXI. Però també que la tàctica de les tradicionals dretes liberals, d'incorporar fragments de l'ideari i el discurs de l'extrema dreta per frenar l'extrema dreta, dona just el resultat contrari: alimenta i reforça l'extrema dreta. Macron (que ja va començar per no voler liderat un “partit” sinó un “moviment”, que primer es va dir En Marxa i ara Renaixement, i que a cada bugada de revoltes socials ha anat perdent un llençol de centredreta) s'ha cremat exactament així. Ara setmanes d'incertesa fins a les eleccions legislatives que ha convocat per al dia 30. La personificació d'aquesta dreta especuladora és Ursula von der Leyen, que a pilota passada, i després d'haver fet, per si de cas, totes les picades d'ull possibles a l'extrema dreta, ja torna a convidar a teixir majories liberals i socialdemòcrates, com si aquí no hagués passat res.
Però ha passat, esclar que ha passat. La normalització del neofeixisme dins del panorama polític europeu ja és un fet, i el seu negre fantasma convoca tots els mals esperits del segle XX. S'ha arribat aquí amb els errors, els descuits, les renúncies, les inèrcies, els incompliments i les mentides de tothom. Alguns estats membres de la Unió Europa ja venien amb mitja feina feta, com Espanya, on no s'ha treballat la memòria històrica (tret de les honroses, però aïllades, excepcions) i on l'extrema dreta forma part indestriable del sistema polític i institucional. Tot i això, que el Partit Popular hagi aconseguit un avantatge tan magre, després d'haver-ho empastifat literalment tot perseguint la dona de Pedro Sánchez, s'ha d'entendre com un nou fracàs de Feijóo, que es compensa només per l'increment de vots que ha obtingut el PP. Plebiscit frustrat, per tant, i previsiblement la política espanyola continuarà el seu vergonyós rumb, ja quotidià, de manipulacions periodístiques i guerra bruta judicial. Els partits independentistes catalans van perdent, a cada elecció, centenars de milers de vots, però igualment són incapaços de deixar de persistir en la seva absurda, ridícula, eterna brega. A les Balears, resultats i participació han estat desastrosos per a qui cregui mínimament en la democràcia, i l'esperança resideix en el fet que, dels que van anar a votar, un 41,59% ho van fer encara per formacions democràtiques i més o menys progressistes. Finalment, la irrupció d'aquest tal Alvise i l'astracanada pronazi del seu partidet ens hauria de fer entendre que existeix una quantitat important de persones que exerceixen un vot estomacal. Qualsevol mamarratxo pot tenir èxit en unes eleccions, a condició que el seu discurs sigui prou ridícul, absurd i violent: perquè així –ridícula, absurda i violenta– és com molts conciutadans nostres entenen que és la vida.
